Opinió 15/08/2014

Els antisistema

Pere Sampol Mas
3 min

“Podem tenir riquesa en aquest país, o podem tenir la riquesa concentrada en mans d’uns quants, però no podem tenir les dues coses al mateix temps”. Louis Brandeis, jutge de la Cort Suprema dels Estats Units.

La crisi econòmica, amb la fallida i el rescat d’entitats financeres, ha provocat la divulgació d’unes pràctiques empresarials que han indignat la major part dels ciutadans que estan mínimament informats. A partir d’aquí, som molts els qui hem denunciat la perversitat d’un Sistema polític i econòmic que ha permès una gran concentració de riquesa en unes poques mans i el creixement de grans grups econòmics que s’han beneficiat d’aquest Sistema i que s’han convertit en uns autèntics oligopolis. I quan alguns hem reclamat mesures per tornar a regular les entitats financeres i prohibir que especulin amb els nostres estalvis o amb els fons de pensions, o quan hem exigit la depuració de responsabilitats als directius que han provocat la bancarrota de les seves entitats, els defensors del Sistema ens han tractat, despectivament, d’antisistema, fins al punt que les nostres exigències es perceben com quelcom negatiu, radical, o, fins i tot, contrari al sistema democràtic.

Bé, però, què és el Sistema? Segons els qui diuen defensar-lo, el Sistema de Lliure Mercat és el que afavoreix la iniciativa privada en un règim de llibertats. Aquest règim ha de preservar la igualtat d’oportunitats de tots els empresaris, de tal manera que els més competitius siguin els qui triomfin en el Mercat, mentre els més dèbils fracassen. És el principi de “la destrucció creadora” que articulà l’economista de Harvard Joseph Schumpeter, l’any 1942, sobre el qual descansa la teoria neoliberal. És una idea senzilla: una economia de mercat es revitalitzarà constantment des de dins desarborant empreses velles i fallides per a redistribuir els recursos cap a unes altres de noves més productives. Així, el Mercat, com la natura salvatge, destrueix els més dèbils i revitalitza els més forts. Talment actua el Mercat amb la seva “destrucció creadora”, motor del creixement econòmic.

D’acord, acceptem aquestes regles de joc. Però, ai!, pareix que alguns no hi estan massa d’acord, precisament, els qui més propugnen el liberalisme. Vet aquí, que, quan els toca a ells enfonsar-se, defensen excepcions al principi fonamental de la seva ideologia. Així, hi ha empreses i entitats financeres que “són massa grans per a deixar-les caure”. Efectivament, l’excessiva concentració d’ingressos ha posat en unes poques mans la major proporció de capital de tota la història. Una concentració de riquesa mai vista que és utilitzada per controlar governs i mitjans de comunicació, per especular amb els deutes sobirans i amb els recursos energètics i, fins i tot, amb els aliments més bàsics per a la humanitat.

Tan gran concentració de riquesa ha servit per obligar els estats a fer tot el contrari del que predica la teoria liberal. S’han creat unes corporacions gegantines, “massa grans per a deixar-les caure”, que tenen emmanillat el Mercat. La “destrucció creadora” no es pot aplicar a aquestes grans escales. Així, els qui abominen del socialisme practiquen la socialització de les pèrdues en unes dimensions colossals, fins al punt que podem afirmar que les grans corporacions financeres estan practicant el major lladronici de la història de la humanitat. Ells, els autoanomenats liberals, defensen la reducció de l’administració pública a la mínima expressió; però, a l’hora dels rescats, demanen la intervenció del “papà Estat”, a costa de retallar les polítiques socials i d’apujar els imposts als més petits.

La traïció dels principis liberals davalla fins a l’escala més petita: les obres públiques no s’adjudiquen a les empreses més competitives, sinó a les que subornen els partits que s’alternen en el poder. Les petites i les mitjanes empreses paguen un 30% en l’Impost de Societats, mentre que les grans -gràcies a les deduccions “legals”- arriben a pagar només un 10% dels beneficis que no han pogut evadir als paradisos fiscals; les petites empreses s’han d’ubicar en sòl urbà, sempre més car, mentre que les grans obtenen requalificacions a la carta que els permet ser més competitives; si no, els construeixen, amb doblers públics, accessos per carretera fins a la porta.

Louis Brandeis va escriure un llibre, Amb els diners dels altres, en què, a més de denunciar les pràctiques monopolístiques i les portes giratòries d’aquestes grans empreses, proposa una sèrie de mesures per evitar els abusos de poder en el Mercat. Seria bo que aquests que es proclamen tan liberals les aplicassin; però no ho faran, perquè ells són els veritables antisistema.

stats