Senyores i senyors, la companyia Podreixting anuncia la sortida del seu vol 1714 cap a Palma. Hi ha hagut un canvi de porta: en lloc de la B-52 hauran de passar per la X-75, que es troba en un punt que ningú sap on és, però que els assegurem que existeix. Els aconsellem que corrin perquè no tenim tot el dia i amb gran desconhort per part nostra encara els hauríem de deixar a terra, imbècils.
L’anunci de megafonia, locutat per una melosa veu femenina, va fer sortir Fàtima Pocapena de la seva prostració i la va obligar a espavilar-se. Després de més de cinc hores d’espera, només havia de recórrer tres quilòmetres i mig i tornar a passar un control de seguretat (tot això, en menys de cinc minuts) si no volia perdre el vol cap a Palma. Mentre pensava que pedalant en un velomar hauria arribat més aviat, es va posar en marxa.
No era fàcil: es tractava de córrer a tota velocitat arrossegant el llast de dues maletes, esquivant els repetits obstacles que suposaven les cues de passatgers igualment deixats que es presentaven aleatòriament al llarg de tot el recorregut, així com les senyores que havien decidit viatjar amb les seves mascotes, les venedores de perfum, els nens que jugaven a futbol i una parella de turistes que suplicaven que se’ls indiqués la sortida perquè feia quaranta-vuit hores que eren a la terminal i encara no sabien com arribar a plaça Catalunya. Per fortuna, Fàtima Pocapena ja se sabia les dreceres, així que es va ficar pel sistema de ventilació de l’aeroport i va aconseguir arribar a la porta X-75 segons abans que no tanquessin el vol.
-Vaja -va grunyir l’empleada de la companyia-. Em sembla que el vol ja està tancat.
Fàtima Pocapena també tenia experiència en psicologia aeroportuària:
- Sisplau -va suplicar-. Només sóc un insecte indigne i miserable, oh gran guardiana de les portes del cel.
Ja al seu seient, embotida entre un empresari obès i una noia que feia trepidar l’avió amb el volum del seu iPod, Fàtima Pocapena va alenar reconfortada. La senyora de la porta d’embarcament només li havia fotut un clatellot i una escopinada a la cara, es podia donar per satisfeta.
I el que era més important: després de les proves del carboni 14 i del dictamen d’Oriol Junqueras, s’havia certificat que les peces orgàniques aportades per l’historiador Norbert Bolós corresponien efectivament a Ramon Llull i a Guifré el Pilós. Després d’anys d’ostracisme, la trajectòria professional de Fàtima Pocapena estava a punt d’enlairar-se com el seu avió. Quan l’hi expliqués al seu marit Colau Arguimbau potser el convenceria perquè deixés la seva reclusió voluntària.
