Publicitat
Publicitat

La borsa o la vida

Una flor no fa estiu

Un dia estrany, ahir. Alícia Sánchez-Camacho, potser per primera vegada a la vida, va haver d'agafar les tisores i posar-se a retallar els elogis que li dedicava la premsa catalana. Fins ahir, el dossier de premsa de la nova presidenta del PP català anava escàs d'ensabonades. En canvi, en va tenir prou admetent que el permís per endeutar-nos "no és un privilegi" per convertir-se en la protagonista del dia.

Només li va caldre desmarcar-se una sola vegada dels atacs injustos dels seus col·legues de partit perquè diaris de tota mena haguem corregut a fer-li la gara-gara. Des de l'ARA, que la definíem com a "assenyada", fins a La Vanguardia , que li regalava la portada i un semàfor verd d'aquells que tan bé li queden a Duran i Lleida. És una novetat, certament, que Alícia Sánchez-Camacho planti cara als gallardons de torn i els digui "que Catalunya no demana més del que li pertoca". A l'hemicicle, algú va arribar a pensar que, passades les eleccions, la líder popular deixava de banda el vidalquadrisme de campanya i adoptava un tarannà allunyat de fòbies i més proper al sentit comú. Però ja fa temps que ens afaitem. Veurem què triguen, des de la seu de Génova, a tocar-li crostó a l'Alícia. Veurem què li costa tornar a l'estratègia planificada, sistemàtica i sense matisos regionals. El PP té un objectiu clar: reconquerir la Moncloa el 2012. La paradoxa és que, per allò dels vasos comunicants, s'adonen que com més vots aconsegueixen a Espanya amb l'anticatalanisme, aquí se'ls condemna a uns resultats misèrrims. I, al capdavall, saben que Zapatero és president pels 25 diputats del PSC o, cosa que és el mateix, pel mal paper popular a Catalunya. Els costarà trobar l'equilibri, per més que ens vulguin engalipar amb funambulisme polític.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT