Publicitat
Publicitat

La forma que amaga el fons

Ahir es va desallotjar la plaça Catalunya i el grapat d'opinadors que tant patien per l'ordre públic ara ja podran respirar tranquils. Amb la dissolució de l'acampada hi ha qui somia que també s'haurà dissolt el problema, com una passatgera i intensa tempesta d'estiu. Morta la cuca, mort el verí. Al cap i a la fi, hem assistit des del primer dia a una intensa campanya de les principals plomes paragovernamentals per fer confondre els acampats amb els indignats . L'estratègia era ben senzilla: es tractava de fer passar per representants de tot el moviment la immensa minoria que acampava a les places. Primer es tractava de reflectir la brutícia, amb les imatges de les cutre-tendes, símptoma de la degeneració del moviment. Després se'ns va alertar de la perillositat de les terribles bombones de butà de destrucció massiva, que al final no van ser res més que la ridícula excusa per fer la primera càrrega. I finalment es va trobar la coartada perfecta amb els incidents del Parlament, una desagrable i lamentable anècdota, és veritat, però elevada a categoria histèrica per desacreditar tot el moviment.

Que bé que els van anar als guardians de l'ordre els quatre exaltats de la Ciutadella i quina imatge tan oportuna la del president de la Generalitat arribant al Parlament amb helicòpter! Per fi es podien deixar anar i començar a fer escarafalls pomposos sobre la democràcia, el Parlament i els drets humans. Per fi es podia fer passar els indignats com un perill terrible per a la nostra seguretat, com una amenaça bíblica sobre tot el sistema!

El cert és que per molt que ens hagin intentat fer passar gat per llebre, el moviment del 15-M ha estat en la seva essència absolutament pacífic, com es va demostrar en la posterior i massiva manifestació que desmentia les teories apocalíptiques dels aleshores callats opinadors. I el problema no ha estat que els incidents del Parlament els va causar una minoria insignificant d'exaltats professionals, que és la mateixa, per cert, que crea incidents de manera sistemàtica a tot arreu on hi pot haver repercussió mediàtica, com ja passa amb les celebracions del Barça.

La gran desgràcia va ser que precisament aquelles agressions eren la cortina de fum perfecta que van trobar alguns per practicar el seu esport favorit: parlar de la forma i no del fons.

Perquè, no ens enganyem, la crisi profunda del 15-M s'ha intentat tapar amb minúcies com les bombones de butà. Em sap greu per als qui tenien esperances que el desallotjament físic d'ahir fos també el desallotjament moral de tots els problemes que ens han dut fins aquí, però em temo que ens caldrà a tots una mica més d'imaginació que enviar simplement una brigada d'antiavalots a desmuntar una tenda de campanya al bell mig del centre de Barcelona. Ja sé que no queda bé dir-ho però els 5 milions de parats no ho són per gust, i la porqueria d'hipoteques subprime que tan bé ens van embolicar en el seu dia no són culpa precisament de la noia que abans d'ahir es passejava nua per la plaça Catalunya. Que no hi hagi ningú a la presó per l'estafa de Lehman Brothers i que Goldmann Sachs continuï tan tranquil·lament la seva activitat després d'haver avalat amb la màxima puntuació els comptes del govern grec, això sí que no és una anècdota. Fins al 2008 se'ns va voler fer creure el conte de fades neoliberal segons el qual "Com menys estat, millor", i els economistes de torn volien fer que ens empasséssim que el mercat es regulava sol, un eufemisme per permetre un robatori sense control però perfectament legal. A casa nostra, algú va trobar la pedra filosofal en la coneguda escola de Minnessotta i ens ho venia a explicar amb cara d'il·luminat. Recorden quan se'ns parlava del "creixement econòmic infinit"? Això sí, totes aquelles bestieses eren molt pulcres i molt dins del sistema, a diferència dels acampats. Per sort, aquella ideologia sinistra es va esfondrar amb la crua realitat de la crisi, que la desmentia de dalt a baix, i algunes d'aquelles teories sonen ara tan tronades i extravagants com les obres completes de Kim Il-sung.

Si vaig tan lluny, és perquè tot està relacionat: un determinat dogma va servir per avalar unes polítiques salvatges, que al seu temps ens han portat a la situació actual de semifallida. I sí, si volen, ens podem seguir entretenint parlant de la brutícia de plaça Catalunya i fem passar una crisi planetària de tot un sistema com una qüestió d'higiene pública.

Jo també prefereixo que les places estiguin netes i voldria que els meus diputats puguin anar tranquil·lament a votar al nostre Parlament, però què tal si comencem a parlar dels problema de fons d'una vegada?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT