16/01/2015

El fracàs

2 min

La convocatòria de les eleccions plebiscitàries catalanes ha estat qualificada pel president d’Espanya, un home anomenat Mariano Rajoy, com “la constatació d’un fracàs”. És curiós, perquè per al PP i el PSOE tot el que té a veure amb el sobiranisme i la identitat nacional de Catalunya és un fracàs continu. Segons ells, va ser un fracàs el nou Estatut, la manifestació del 10 de juliol de 2010 i les dels Onze de Setembre de 2012, 2013 i 2014. També són un fracàs els resultats electorals de CiU, ERC, la CUP i ICV, i és un fracàs qualsevol apel·lació al fet que els catalans decideixin sobre el futur de la seva nació.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Una concatenació de tants de fracassos hauria de dissuadir els més convençuts de qualsevol objectiu. Si el sobiranisme català, com afirma l’espanyolisme constitucionalista, no fa altra cosa que col·leccionar fracassos, en bona lògica ja hauria d’haver desaparegut. És un fet lògic que ningú s’apunti a un fracàs, i encara més a un seguit de fracassos consecutius. Sempre hi ha ànimes sensibles partidàries de les causes perdudes, però en general a la gent li agrada apostar per cavalls guanyadors, o que poden arribar a ser-ho.

Així doncs, no s’entén que una cosa oficialment tan fracassada com el sobiranisme (si més no, segons els dos grans partits espanyols) convoqui cada vegada més suports ciutadans, polítics, empresarials i mediàtics tant a nivell nacional com internacional. És un fracàs sorprenent, perquè sembla que va cap amunt. Repetim-ho: la gent acostuma a desertar dels fracassos, no a alimentar-los una vegada i una altra.

La convocatòria del 27-S no és la constatació de cap fracàs, sinó de l’existència d’una societat, la catalana, que vol expressar mitjançant el vot quina idea té sobre el futur del seu país. Una societat que s’ha expressat massivament i diverses vegades en aquest sentit, i que no pararà fins que se li permeti passar per les urnes, i no només simbòlicament, com el passat 9-N. No voler entendre ni acceptar això és una demostració de miopia o de mala fe política que fa venir esgarrifances.

Si algú ha recol·lectat fracassos han estat aquells que al llarg de la història s’han entestat a negar l’existència de Catalunya i a afirmar una idea d’Espanya com un estat homogeni, uniforme i jacobí. Si algú fracassa i naufraga, són les postures inflexibles i monocordes. Si algú pot dir que no se’n surt, és aquest nacionalisme espanyol que s’obstina una vegada i una altra a no veure la realitat. Veurem què passa el dia 27 de setembre, però els que ja han fracassat són els intolerants que volen posar portes al camp. La gent reclama llibertat de decisió, i alguns no se’n saben avenir. Hi ha un país que demana votar i que votarà, li pesi a qui li pesi. Haver propiciat aquesta situació a força de coercions i d’humiliacions sí que és un fracàs més que constatable. Jo, si fos el govern d’Espanya, prescindiria de prepotències i m’ho faria mirar.

stats