12/10/2016

Català bil·litonita

3 min

L’altre dia va caure un meteorit. Un bocí de bil·litonita. Com fins i tot una espardenya bòrnia sap, és una varietat de tectita. I qui no coneix l’amiga tectita? Qui? Eh? La tectita és la pop star dels minerals. Arriba de les estrelles. El Déu diccionari ens il·lumina: vidre natural format arran de la fusió completa ocasionada pels impactes de meteorits i dispersat en petites gotes a causa d’aquests mateixos impactes. La setmana passada la bil·litonita es va emmirallar en un altre vidre: el de la televisió. L’alemany de 27 anys Julian Brock va escriure correctament la paraula bil·litonita i va guanyar el concurs El gran dictat de TV3. Va fer un curs intensiu de dues setmanes de català a Alemanya. Va venir un semestre a estudiar a la Universitat de Lleida. I, au, ja sap català i fer carquinyolis amb all i oli. Brock és el típic cas de meteorit que impacta a Catalunya. I els catalans fem: “Ohhhh!” Com a professionals de la foscor de la mina, detectem un mineral fins i tot amb ulleres d’ombra i rostint-nos a sismil graus Celsius al ventre del planeta. Diguem-ho sense pics i pales. Jules Verne es va inspirar en els miners catalans per escriure Viatge al centre de la Terra. El llegendari Servei Secret dels Talps això ho revela als seus arxius desclassificats. Baixem a terra.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

DES DEL SUBSÒL tots hem vist impactar meteorits lingüístics com Brock. Tots coneixem persones de Valtablado del Río, Vladivostok, Pernambuco, Tijuana, Bujumbura, Chongjin, Neverland, Plutó... que en uns mesos han après català. També tots coneixem persones que porten anys, panys i guanys vivint aquí i només saben dir “Hola” en català. La raó? Molts diuen que aleshores no s’ensenyava català. D’altres que, mira, que qui dia passa any empeny. I un fotimer d’arguments en conserva. En canvi sí que han après a trobar la millor tarifa per al mòbil. Permutacions, combinacions, plans de negoci, taules d’Excel... en un univers de contractes diabòlics, en un llenguatge de gat per llebre fet perquè qualsevol homínid fracassi o es pengi amb el cable del carregador. Tots han comprat mòbils, pisos, cotxes, han dut al col·legi els fills, han dinat en restaurants, han comprat el pa... Tots s’han espavilat sense saber, sense necessitar, expressar un bocí de bil·litonita. També molts diuen el mateix: mai ens parlen en català. Certament. El pa meu de cada dia. Entro en una botiga. Demano en català. El dependent, tot i no ser catalanoparlant, sap parlar català i m’atén en català. El que ve darrere meu és catalanoparlant. I quan li toca... demana en castellà. És igual si ha sentit el dependent parlant català. És igual si cada dia demana un tallat al mateix lloc. És igual. És igual si som cinc parlant de la cotització de la rata a la borsa i només un parla castellà i entén el català: tots ens passarem al castellà. Per què?

NO PARLEM MAI D’AIXÒ. No volem molestar. No volem ofendre. No creiem que sigui necessari. No ens surt. No volem polititzar. No volem. No podem. No, no i no. La lobotomia practicada als cervells dels catalans és un dels cims mundials de la cirurgia existencial. Jo dimiteixo de la meua llengua. Tu no dimiteixes. El que podria ser un empat i una victòria acaba sent una derrota només per a un. Per què dimiteixes? No ho sé. Així no saps qui ets? Bé... sóc un intermitent. Ara sí, ara no. Intermitent davant llums sempre llargues. Però, eh, volem la independència. A totes. A arriscar-nos. A... A què? Si ni tan sols tenim força per parlar naturalment la llengua. És impossible creure’s algú que davant d’un altre deixa de ser qui realment és. I el nivell d’engany (i autoengany) d’una persona, d’un país, és proporcional al seu grau de llibertat. Però siguem tots lliures com fins ara. Sempre podrem continuar parlant de bil·litonites al subsòl amb els talps.

stats