‘Los santos inocentes’ i ‘La escopeta nacional’

Petita de butxaca de no res. Fosca carbó misèria. Estrident com si expulsés l’ànima. La gralla. L’Azarías (Paco Rabal) no tenia res més. I pum! El señorito Iván mata el seu estimat ocell d’un tret. És l’Extremadura del franquisme. És també l’Espanya eterna. D’uns manen i altres obeeixen. D’uns tenen i altres no. El govern de les escopetes cruels, violentes, del señoritismo de cacera: Los santos inocentes. Miguel Delibes va escriure la ficció més real que la realitat (Mario Camus en va fer la pel·lícula). Tornen Los santos inocentes. Potser perquè mai han marxat.

LA TERRA. Un dels problemes nuclears d’Espanya. La bomba. A la República 361 famílies (pràcticament totes de Castella i Andalusia) són propietàries dels gran latifundis espanyols. El govern republicà, amb la llei de reforma agrària, activa un detonador a l’espanyola: nacionalització i colonització de la terra. El que no va poder fer esclatar la República ho va fer esclatar la dictadura franquista. I, recordem, també en nom de la justícia social. Les mateixes promeses populistes: redimir Extremadura, la terra més pobra d’Espanya. Comença l’anivellament, l’homogeneïtzació, l’aigualiment... Comença el proto cafè-per-a-tothom. Espanya una. Espanya o tota rica, o tota pobra. Redempció via butxaca. Un intent de miracle. La transformació econòmica i social més gran de la Pell de Frau. El van batejar com el Plan Badajoz: obres hidràuliques, electrificació, colonització, industrialització, carreteres... Una inversió d’un milió cent mil pessetes diàries des del 1953 fins al 1966 (s’hi va continuar invertint fins als setanta). El socialisme franquista va desembarcar sobre 2.165.300 hectàrees. Sobre la província més extensa. Sobre les 800.000 persones que hi vivien. Sobre una densitat de 37 habitants per quilòmetre quadrat. Sobre 257.661 finques, el 75% de les quals estaven en mans d’uns pocs (cacics extremenys i señoritos de Madrid). I també va fer bum. No se’n van sortir. Bé, fins que... als anys setanta hi van desembarcar catalans per endreçar la metralla. Catalunya, potència agrícola. El model de gestió, producció i comercialització fruiter d’Extremadura és de matriu catalana. Ho vaig investigar a L’imperialisme dolç. Catalunya salva Extremadura del Plan Badajoz. Avui, en fruita de pinyol, Extremadura és referent. Però tornen els innocents.

ÉS UNA REGIÓ SENSE NOM. Entre Sierra Morena i els Montes de Toledo. Amb una superfície equivalent a Catalunya i l’Aragó. Amb una de les densitats de població més baixes d’Europa. El no res. El no res que ha de ser tot. Objectiu prioritari dels fons de la UE. Aquí s’hi projecten 2.500 quilòmetres d’autovies. Aquí hi ha el nombre més alt d’aeroports privats d’Europa. Aterrem. Perquè aquí hi ha finques de caça. Pum, pum del señoritismo espanyol i planetari. I carretera i manta: els traçats de les autovies que es projecten a Castella - la Manxa, Extremadura i Andalusia transcorren pels llindars d’aquestes finques. Finques dels promotors de les infraestructures del corredor central espanyol. Propietaris de les empreses que construeixen, financen i gestionen aquesta cremallera antinatural que vol tornar a travar Espanya en nom d’una justícia social de ciment. Un país artificial necessari per a aquest corredor ferroviari que defensen els partits espanyols (i que afectarà la posició d’En Comú Podem). Tot això ho explica cristal·linament l’estudi que ha presentat aquesta setmana el Cercle Català de Negocis (El model de gestió i les prioritats d’inversió de la xarxa viària espanyola). Tot això...

TOT AIXÒ ja no sabem si és Los santos inocentes o La escopeta nacional, de Luis García Berlanga. La cacera mesetaria de zombis del franquisme. I el català Jaime Canivell (José Sazatornil) pagant-ho tot per no endur-se res. Tot això és el drama i la comèdia de sempre. Perquè a la gralla, sigui animal o humana, sempre li escuren la butxaca i després li volen el cap.