Publicitat
Publicitat

Fer front al rei

Potser cap altre governant àrab no ha donat una resposta tan assenyada a les protestes prodemocràtiques com el rei del Marroc (encara que això tampoc no era gaire difícil). Mentre que altres dictadors del món àrab responien als manifestants amb trets, el rei Mohamed VI va acceptar a contracor les manifestacions, si més no quan estava de bon humor. El règim va declarar que l'activisme antigovernamental indicava l'obertura del país; i divendres passat el rei va anunciar reformes constitucionals que semblen reduir el paper del rei en el govern del país.

Aquest dies, mentre una bona part de la Primavera Àrab s'ha esvaït en un hivern àrab de repressió, al Marroc encara sembla haver-hi alguna cosa primaveral. És el que podem dir d'acord amb les veus que criden al carrer amb llibertat denunciant el règim.

"Això no és una democràcia", em deia emfàticament Sami Mellanki, de l'Associació Marroquina de Drets Humans. "El Marroc és un estat policial!"

Molt bé, és veritat, el Marroc continua sent un país repressiu i profundament no democràtic. Però en la majoria dels estats policials, la gent no ho gosa dir, almenys no si el seu nom acompanya les paraules. Fouzy Houssan, un estudiant de secundària activista que du una samarreta del Che Guevara, i que sembla ben bé un figurant fent de manifestant, em deia que sens dubte el govern ens estava vigilant, i tot seguit m'ensenyava com havia d'escriure el seu nom.

Ara inicio el meu viatge anual amb els guanyadors del concurs Win-a-Trip with Nick Kristof: una estudiant, Saumya Dave, i una professora, Noreen Connolly. Comencem al Marroc en part perquè és una entrada esperançadora a l'Àfrica.

Abans el Marroc era una tirania atroç, però va començar a moderar-se a la dècada dels 90. Després d'arribar al poder el 1999, el rei Mohamed va afluixar la mà i va començar a respectar més els drets humans. Va deixar anar molts presoners polítics, va permetre una comissió de reconciliació i va promoure els drets de la dona. Sota els auspicis reals, el Marroc ha començat fins i tot a preparar dones per assumir la funció d'autoritats femenines de guia religiosa -en un càrrec una mica semblant al de l'imam-, anomenades mourchidat .

L'obertura, tot i això, ha estat inconsistent; s'han fet nous presoners polítics, la llibertat de premsa encara és només un somni i la repressió és particularment sufocant al Sàhara Occidental, la regió que el Marroc es va annexionar quan Espanya va abandonar la colònia que hi tenia. Durant el regnat de Mohamed VI també s'ha produït un increment aclaparador de la corrupció econòmica. Un cable diplomàtic dels Estats Units, publicat per la web Wikileaks, indicava que la monarquia marroquina utilitza les institucions governamentals per "exigir i demanar suborns".

Un bon nombre de ciutadans indignats van utilitzar el Facebook per organitzar protestes importants a principis d'any. El rei (que va refusar les entrevistes) es va mostrar cautelós, i, finalment, al març, va prometre reformes substancials. El seu discurs de divendres passat va ser un avanç de les reformes constitucionals previstes. Entre les reformes hi ha la creació d'un poder judicial suposadament independent, l'augment dels poders del primer ministre i el reconeixement oficial de la llengua berber. Això vol dir fer un pas per allunyar-se de l'autocràcia, però encara no significa ni de bon tros arribar a la democràcia que reclamen els manifestants.

Resulta preocupant el fet que, durant els últims mesos, mentre parlava de reformes, el rei s'ha dedicat a reprimir violentament els manifestants pacífics. Un dels manifestants va morir, segons sembla, a causa de les ferides. Tanmateix la repressió va tenir prou duresa per inflamar els manifestants, però no va ser tan terrorífica per fer que es quedessin a casa.

"Estomaquen tothom", em va dir Aymane Aoudi, un estudiant universitari i activista de 20 anys. "Colpegen fins i tot les dones i els nens".

Un altre estudiant, Imad Iddine Habib, em va dir amb orgull que l'havien arrestat tres vegades aquesta primavera, i que en dues d'aquestes detencions l'havien colpejat. Però els cops es converteixen en insígnies entre els joves: són més un estímul que no pas una dissuasió.

Potser el rei va adonar-se que estava actuant de manera contraproduent, perquè aquest mes el règim pràcticament s'ha abstingut de les pallisses. Sembla que ara el govern està en un punt crític.

El rei Mohammed VI pot seguir l'exemple de Bahrain i utilitzar la violència extrema per esclafar les manifestacions. O pot serrar les dents i tolerar-les: però en aquest cas el rei hauria d'entomar més crítiques i acceptar més compromisos.

Si s'embarca en una reforma democràtica més àmplia, podria fer que el Marroc (que ja és un país preciós i admirable, on el moviment islamista, semiprohibit, està tan dulcificat que té una una representant femenina que defensa els drets de les dones) es convertís en un país pioner. El Marroc podria ensenyar als governants del Pròxim Orient que es pot respondre a la pressió popular amb les urnes i no amb les armes.

En les meves converses amb els manifestants, els he insistit com n'estan de bé en comparació amb els manifestants de Síria o del Iemen; però a ells això no els interessa, continuen insistint com n'estan de malament en comparació amb els nord-americans o els europeus. Potser el Marroc pot ajudar a omplir aquest forat.

No sé si el rei Mohamed farà el que cal, però hi ha un bri d'esperança. Si fa que el Marroc vagi evolucionant cap a una monarquia del tipus britànic, s'haurà fet un pas històric per passar d'una Primavera Àrab tempestuosa a un estiu àrab plàcid.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT