3+2; 4+1 = frustració
El 1999 la Declaració de Bolonya va suposar un revulsiu per a les universitats europees. Havia estat motivat principalment per dues qüestions: d'una banda, Europa, bressol de la cultura, estava perdent competència, no només davant dels Estats Units sinó també d'alguns països emergents. Les que tradicionalment havien estat les millors universitats ja no es trobaven entre els primers llocs dels rànquings. D'altra banda, davant l'experiència positiva de mobilitat estudiantil a través dels programes Erasmus, es va veure que aquella era una bona manera de contribuir a crear una Europa més sòlida, centrada en el coneixement. Per desenvolupar aquests conceptes es va crear l'anomenat Espai Europeu d'Educació Superior.
Després de la Declaració, la majoria de països europeus van portar a terme l'adaptació dels seus estudis a l'anomenada arquitectura Bolonya (grau, màster i doctorat), de manera que a principis del segle XXI, i més concretament el 2002, la majoria dels estats ja havien reconvertit els seus estudis, per cert no exempts de dificultats i protestes estudiantils.
A casa nostra i ara fa exactament una dècada (2002-2012) va començar el llarg procés de reconversió al model Bolonya, un inacabable teixir i desteixir en funció del ministre o la ministra de torn. En aquests anys hem tingut fins a sis ministres d'Educació, cadascun dels quals ha volgut implantar el seu programa, amb la consegüent destrucció d'una part del que s'havia fet anteriorment. Així hem fet i desfet el camí fins a assolir la meta de la implantació de Bolonya el 2008, és a dir, amb sis anys de retard respecte de la mitjana europea.
La majoria d'estats membres van configurar l'anomenat sistema Bolonya en un 3+2: tres anys d'estudis de grau i dos de màster (o el que és el mateix, 180 crèdits + 120 crèdits). Aquesta era la idea que dominava a Espanya fins al 2006. Però el 2007 la ministra Cabrera va optar per l'anomenat 4+1 (quatre anys de grau i un de màster). Ja aleshores des de Catalunya es va alertar de com era d'absurd seguir un sistema diferent de l'europeu... No va servir de res: un cop més, es va fer cas omís dels nostres advertiments.
Aquests anys han estat una bogeria per a les nostres universitats: ens hem vist obligats a reconvertir tots els nostres estudis a graus i màsters; a ser avaluats, corregits i en alguns casos fins i tot casos suspesos per les agències de qualitat. En conseqüència, tots els estudis de grau (excepte els que tenen directrius europees) tenen una durada de quatre anys. De manera que les carreres de cinc anys es van reduir a quatre, mentre que les de tres es van incrementar fins a quatre. Tot molt igual, tot molt uniforme...
La feina d'adaptació que es va fer durant tots aquests anys va ser molt dura. A la meva universitat, en què vam reconvertir uns 80 títols, si comptem les hores de dedicació que va suposar la gestió, planificació i adequació dels títols, així com el procés de tramitació, he calculat que tot plegat va suposar un cost aproximat d'1.500.000 euros que vam haver d'assumir íntegrament nosaltres. I estem parlant d'una universitat no gaire gran! ¿Poden fer-se una idea, doncs, del que ha costat la reconversió de tot el sistema universitari espanyol? I el que és pitjor: aquestes quantitats ingents de diners no van anar d'una manera directa a la millora del sistema, sinó que es van haver de fer servir per pagar la gran burocràcia que s'havia generat. I esclar, quan va arribar el moment de tirar endavant la implantació de Bolonya, vam topar amb la realitat i se'ns va dir que s'havia de fer "a cost zero", perquè desgraciadament va coincidir amb l'arribada de la crisi.
Amb més o menys encert, totes les universitats hem seguit el mateix procés, i aquest any es graduaran els estudiants de les primeres promocions dels nous plans d'estudis. Arribats a aquest punt, el més sensat seria esperar un temps, avaluar les reformes i, prenent com a base les conclusions extretes, fer els canvis necessaris. Però un cop més sembla que no actuarem amb sentit comú, ja que el ministeri d'Educació està pensant a restablir graus de tres anys; una nova reforma, en definitiva, sense saber ni tan sols si l'anterior ha funcionat.
Em pregunto si ara que s'ha anunciat l'augment de les taxes universitàries, algú s'ha aturat a calcular el que ha costat la reforma i el cost que pot tenir un nou canvi. No m'oposo a l'augment d'impostos si és absolutament necessari, però estic radicalment en contra de la mala gestió del diner públic.
Més enllà dels problemes de finançament i de l'augment de taxes acadèmiques -els deixo per a un pròxim article- les universitats necessitem estabilitat. Els canvis requereixen el seu temps i sobretot la possibilitat de ser avaluats. Sense deixar de banda que professors i investigadors hem estat imbuïts de tanta burocràcia que hem acabat dedicant més temps a la maleïda paperassa que a la nostra pròpia feina.
Corren mals temps, és cert, estem espantats i sembla que algunes fites assolides en sanitat i educació estan en perill. Per salvar-les, un cop més carreguem una part important de les tintes sobre el contribuent. Però avui els meus dubtes planen sobre la responsabilitat de la gestió del diner públic, i no només em refereixo a la gestió negligent, sinó a aquella que és fruit d'una falta de planificació.
Finalment, tan sols un prec, un desig i una proposta:
El prec: que cada sastre (ministre/a) no faci el seu nus.
El desig: que deixem només a Penèlope la feina de teixir i desteixir.
La proposta: encara que errarum humanum est , som a temps de rectificar.
