Un fulano amb una pancarta
Una de les imatges de la setmana és la d'aquest pres etarra, Ander Errandonea, que, tot just acabat de sortir de la trena després de 25 anys de reclusió, va considerar oportú fer-se retratar enarborant una pancarta de Bildu, puny alçat, reclamant independència i socialisme per al País Basc. Ja se sap que de Peres, de Joans i d'ases n'hi ha a totes les cases, i que encara no hem sentit a parlar de cap etarra que es digui Joan o Pere. Si de cas, la foto en qüestió ens autoritza a col·legir que el tal Errandonea deu ser encara una mica més ruquet que la mitjana dels seus camarades terroristes. O que els 25 anys de presidi li han reblanit l'enteniment. Tenint en compte que, mira per on, a la sortida de la presó hi havia un grupet de periodistes disposats a immortalitzar l'excarceració del veterà etarra, un gairebé s'imagina Jaime Mayor Oreja i Carlos Iturgaiz fent-li a mans la pancarta, juntament amb el prec que no es descuidés de lluir-la de manera ben visible. Però no: al final, qui li va portar i lliurar la pancarta a Errandonea va ser un germà seu, que també deu discórrer igual de fi.
Sigui com vulgui, la imatge d'un fulano amb una pancarta era tot el que necessitaven els capitostos del PP per llançar-se en tromba a representar un dels papers que més els agraden, el de zelosos guardians de les essències constitucionals, ferits per la malvestat socialista en el més profund de la seva ànima de patriotes. Com que es tracta d'un paper de repertori -i tradicional en època electoral- no cal que entrem a comentar-lo perquè ja ens el sabem de memòria, literalment fins a la nàusea.
Podem en canvi subratllar els dos moments de comicitat involuntària que se'ls han escapat en ple acte sagramental. Un l'ha protagonitzat la gran Soraya Sáenz de Santamaría (que potser hauria de seguir l'exemple de la seva estimada María Dolores de Cospedal i treure's del nom aquest "de" aristocràtic que l'allunya del poble ras i votant), en afirmar que el vincle entre Bildu i ETA queda demostrat perquè, a la pancarta que sostenia Errandonea, hi sortia la paraula "eta". La pancarta, en efecte, deia " Independentzia eta socialismoa" : però és que en euskera, com sap gairebé tothom que no es digui Sáenz de Santamaría, eta és l'equivalent de la conjunció i . Què hi farem, és tanta la maldat abertzale que han aconseguit ficar el terrorisme fins i tot entre els connectors gramaticals.
L'altra contribució hilarant ha anat a càrrec del president del Tribunal Constitucional, Pasqual Sala, amb el seu al·legat a favor de la independència i honradesa del jutges. A Sala, li dol que els mateixos que van aplaudir l'alt tribunal quan va perpetrar la sentència de l'Estatut l'omplin ara de matèria fecal per la de Bildu. I argumenta que la independència judicial és "sacrosanta per a un magistrat". I és que tu poses Sala al costat d'un dirigent del PP, un altre del PSOE, un editor de diaris i el paio de la pancarta, i ja tens el cartell de la pel·lícula que Berlanga no va ser a temps de rodar.
