El funeral del bipartidisme
1. L’ESBRONC. La cara de Mariano Rajoy quan va fer la intervenció de cloenda del debat amb Pedro Sánchez era la d’un boxejador grogui. Rajoy no va tenir el coratge moral de dimitir quan va esclatar el cas Bárcenas i portarà marcat aquest estigma sempre. Des de llavors la seva credibilitat és nul·la, especialment en matèria de corrupció. Sánchez ho va intentar explotar. Un debat avorrit a més no poder, en un marc estètic i musical propi de l’antic règim, va derivar cap a una brega que podria quedar com a símbol de l’enterrament del règim bipartidista. Va ser l’expressió de dues impotències. El PP no hauria d’haver tornat a presentar mai un líder marcat d’aquesta manera. La seva candidatura només s’explica pel caràcter absolutament jeràrquic dels partits polítics —“el que es mou no surt a la foto”—, a imatge i semblança d’un règim muntat sobre l’hegemonia absoluta del poder executiu. I el PSOE, incapaç d’anticipar la crisi del bipartidisme i fer un pas endavant, segueix obsessionat en la defensa de l’statu quo, mentre la seva posició minva inexorablement d’una elecció a una altra. Tots dos han acceptat resignadament la política del buit: la submissió als experts i a les institucions contramajoritàries i la renúncia al projecte polític. I sense política no hi ha democràcia.
Al funeral del bipartidisme de dilluns, Pedro Sánchez no va oferir cap projecte polític diferenciat perquè no el té, i Mariano Rajoy el té —la submissió a l’ortodòxia que emana de poders superiors— però el camufla sota un arsenal numèric perquè no gosa explicar-lo en la seva crua realitat: desigualtat, dessocialització, desemparança. La incapacitat de transmetre projectes polítics en què els ciutadans se sentin inclosos i representats ha obert grans escletxes en les muralles protectores del bipartidisme. La renúncia a la política és tal que Rajoy i Sánchez van passar de puntetes sobre la qüestió catalana. Si no tenen coratge per debatre sobre un conflicte de tanta envergadura, ni propostes per afrontar-lo, què hi fan en política? La política de la renúncia a la política condueix inexorablement a l’autoritarisme postdemocràtic, que confon la llei amb la realitat i la converteix en gàbia de ferro, i no en un sistema convencional de normes compartides. L’aire caspós del cara a cara és la més rotunda expressió d’un règim gripat. És probable que un dels dos —segurament Rajoy— governi, però només serà un cadàver polític per allargar l’agonia d’un règim que es resisteix a evolucionar. S’ho van voler fer ells dos sols i va ser evident que no hi eren tots, i que aquell duel corresponia a un altre moment. Van guanyar els que en van quedar fora.
2. LA DESATENCIÓ. “Per a ells ja som morts, no existim”. “Ells” eren Els Republicans i els socialistes francesos. Amb aquestes paraules justificava el seu vot un nou elector del Front Nacional. Aquesta és la qüestió sobre la qual haurien de reflexionar Valls, Sarkozy i companyia, però també Rajoy, Sánchez i la resta de defensors de l’establishment bipartidista quan se sorprenen de l’ascens dels partits anomenats emergents o populistes. S’ha desatès la gent, se l’ha deixat de la mà de Déu. No només se’ls nega l’atenció, sinó fins i tot el reconeixement i la paraula. Es parla de persones i es contesta amb estadístiques, com va fer Rajoy quan Sánchez li va llegir la carta d’una senyora que havia perdut els ajuts públics. A França, el buit deixat per l’autosuficiència de la classe dirigent, que s’ha oblidat que la política és l’únic poder dels que no tenen poder, ha donat a l’extrema dreta l’oportunitat d’amenaçar la República. A Espanya, el duopoli del PP i del PSOE, amb una concepció patrimonial de les institucions, ha convertit el règim polític en un búnquer que ara comença a trontollar davant de moviments democràtics de dretes (Ciutadans), d’esquerres (Podem) o independentistes. En els dos casos, la crisi dels sistemes de govern instal·lats tenen un mateix fonament: els ciutadans perceben que no compten amb ells. La dreta i l’esquerra franceses diuen que han de rectificar. Ara falta que ho facin. El PP i el PSOE ni tan sols això. Segueixen convençuts que només ells poden governar.
