Publicitat
Publicitat

El futur del TNC

Més sovint del que voldria, veure el que fan i diuen alguns directors de teatre rellevants del nostre país em deprimeix. Pensar que algun d'ells pugui arribar a assumir el paper del nou director del Teatre Nacional de Catalunya em posa la pell de gallina. La meva manera de veure les coses no és rellevant, però m'agradaria creure que és òbvia, lògica i elemental.

Tenim un Teatre Nacional de Catalunya. És a dir, per definició, abans que res i per damunt de tot, una plataforma que ha d'estar al servei del teatre català. En tots els sentits. Altres teatres, i sobretot el teatre privat, poden posar a l'escenari el que vulguin. Ara, els teatres institucionals, i per damunt de qualsevol altre el Teatre Nacional de Catalunya, tenen la missió de vetllar per la creació teatral catalana, sentir-se'n orgullosos (i poden estar-ne amb motiu) i prioritzar la nostra tradició i la nostra actualitat teatral. El Teatre Nacional de Catalunya ha de projectar a la nostra societat, i posteriorment al món sencer, les obres d'autoria i creació catalanes en totes les seves formes i gèneres possibles.

El director del Teatre Nacional de Catalunya no ha de posar el teatre català o d'on sigui al seu servei particular; ben contràriament, ell ha d'estar, per damunt de tot -i la conselleria de Cultura se n'ha d'assegurar-, al servei del teatre català. Si la situació de la nostra dramatúrgia fos esquifida, igualment l'obligació del TNC seria de potenciar-la. Per sort, però, ens trobem en un moment únic de la nostra complicada història. Els autors catalans mai no havien estat tan ben acollits pels països europeus i americans com ho són ara. Mai! I mai no ho havien estat, per descomptat, en els territoris de llengua catalana. La feina està mig començada. El Teatre Nacional de Catalunya l'ha de culminar.

Evidentment s'han de representar obres d'autors, grups i companyies d'altres cultures, perquè també forma part de la feina institucional. Però la tasca bàsica, la més òbvia i essencial, és la d'empènyer i mostrar als espectadors, cada dia més sensibles, el que fan els autors catalans.

I una altra qüestió delicada però important. Qualsevol dels directors que el Teatre Nacional de Catalunya acollirà al llarg del temps haurà de saber domesticar el seu ego. És un servidor del teatre català i ha de mostrar-se feliç de ser-ho. Sisplau, que no es massacrin al Teatre Nacional de Catalunya els textos, que no facin allò tan malauradament sovintejat de dir: bé, aquest és el text que he de dirigir; què faré per girar-lo del revés, per destrossar-lo, per afegir-hi les meves genialitats, per fer que els personatges de tant en tant parlin en anglès i no en català, per millorar la peça original amb els talls i afegits que em vinguin de gust, demostrant que aquí l'estrella sóc jo i el text és un simple pretext?

Aquesta perillosa visió de la jugada augmenta cada cop més, no sols als teatres privats -i no tant, em sembla, als anomenats alternatius- sinó també als nostres escenaris institucionals. Prou, sisplau! No tenim motiu per ser provincians, per imitar les bajanades que, al costat de coses meravelloses, ens arriben sovint de fora, i que a grans figures del nostre món teatral els fan posar els ulls blancs d'enveja i els fan venir ganes d'imitar. No en tenim cap necessitat. Hem d'estimar la nostra creativitat teatral i fer-la brillar, per damunt de tot davant del nostre públic però també davant del món sencer. No costa gens. Només treballar, cadascú en el seu estil, realçant i no trepitjant la nostra riquesa escènica.

La supèrbia i l'estupidesa no haurien de poder controlar el Teatre Nacional de Catalunya. Que algú vetlli perquè això no arribi a passar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT