La generació dels que hi suquen pa
Ja em dispensaran l’anècdota personal, però servidor va dimitir de la condició de jove fa una colla d’anys, perquè dins la cultura catalana un s’arrisca a ser un jove escriptor fins a l’edat que avui tindria Ramon Llull, de qui el govern de Rajoy es preguntava quin sou cobrava pel fet de presidir un institut de promoció exterior que porta el seu nom. A un escriptor en llengua catalana li convé que el prenguin per ancià, o preferentment per pòstum, a fi de no convertir-se en sospitós de sedició. Com expressa amb total claredat el president espanyol, Mariano Rajoy, la ley es la ley com un vaso es un vaso, de la mateixa manera que un escriptor pot ser-ho mentre demostri no ser jove ni català. I si no que li ho preguntin a Albert Sánchez Piñol, que més o menys té la meva edat però que va veure sabotejada la presentació de la seva novel·la Victus en alguna ciutat europea, a pesar de ser un dels títols més exitosos que s’han publicat a Espanya en els últims anys. Ah, no haver estat jove. Ni català, per a més senyes. A l’Espanya d’avui per ser un escriptor prometedor s’ha de ser de Burgos i haver tractat personalment Pío Baroja. I escriure en castellà, per descomptat.
Molt diferent és l’escenari polític de la mateixa Espanya, en què ser jove s’ha convertit en un valor a l’alça, només a condició que es tracti de joves inequívocament espanyols. Per constatar-ho n’hi ha prou escoltant el comunicat que ahir mateix va fer el líder del PSOE, Pedro Sánchez, que en la seva virulència contra la resolució del Parlament sobre el procés català degué causar l’enveja del mateix Rajoy i dels seus ministres i dels ideòlegs de la FAES, ni que sigui en haver de valorar fins a quin punt els joves lluitadors del socialisme espanyol actual els disputen l’espai ideològic que ells han marcat en els últims anys. L’espai del nacionalisme espanyol més rocós i més ranci, vull dir.
El que personalment em crida l’atenció del senyor Pedro Sánchez és que té exactament la meva mateixa edat, cosa que ens converteix, a ell, en un jove lleó de la política espanyola, i a mi, en una difunta andròmina de les sempre inconvenients (per poc espanyoles, precisament) lletres catalanes. Els fills de la modèlica Transició, vull dir, hem seguit camins ben diferents segons com ens hàgim posicionat, políticament o culturalment. Com va dir el savi, España y yo somos así, señora.
En resum, tant Pedro Sánchez com un servidor tenim quaranta-tres anys, la qual cosa no sé si ens permet a cap dels dos considerar-nos biològicament joves, però sí que m’obliga a preguntar-me quin dia em vaig fumar la classe en què s’explicava la indestructible unitat d’Espanya. Sánchez no és l’únic: Chacón, Rivera o Iglesias són tant o més joves i tant o més nacionalistes que el líder del PSOE. Molt més jove encara és Arrimadas, que s’atreveix a parlar de la sang, la suor i les llàgrimes que segons ella li ha costat la democràcia espanyola. Potser és que confon la democràcia amb un cop de martell damunt un dit. O potser és que tenim un problema generacional pel que fa a la concepció de la democràcia. Jo, per si de cas, i en vista dels joves polítics del meu temps, reitero que no vull ser jove mai més, i molt menys a Espanya. Quina generació d’aprofitats i de vocacionals sucadors de pa, per l’amor de Déu.
