Publicitat
Publicitat

Una generació d'estranys

Crec que Michel Serres és la ment filosòfica més aguda que hi ha a França avui dia, i com a bon filòsof és capaç de reflexionar no només sobre els esdeveniments històrics sinó també sobre l'actualitat. Sense vergonya, utilitzo (a banda d'afegir-hi alguns comentaris personals) un preciós article seu aparegut a Le Monde el 6 i el 7 de març, en el qual recordava coses que, per als més joves dels meus lectors, tenen a veure amb els seus fills i, per a nosaltres, els més vells, amb els nostres néts.

Per començar, aquests fills o néts mai no han vist un porc, una vaca, una gallina (recordo que un estudi nord-americà de fa uns trenta anys ja indicava que, aleshores, els nens de Nova York creien majoritàriament que la llet que es venia empaquetada als supermercats era un producte artificial com la coca-cola). Els nous éssers humans ja no estan avesats a viure a la natura i només coneixen la ciutat; així, quan van de vacances, viuen generalment en allò que l'antropòleg francès Marc Augé ha definit com a no-llocs (espais homogeneïtzats de circulació, consum i comunicació), de manera que la urbanització on passen les vacances s'assembla en tot, diguem, per exemple, a l'aeroport de Singapur, que presenta una natura arcàdica i arranjada, totalment artificial. Es tracta d'una de les més grans revolucions antropològiques des del neolític.

Aquests joves habiten un món superpoblat, la seva esperança de vida ara s'acosta als vuitanta anys i, a causa de la longevitat dels pares i dels avis, si tenen cap esperança d'heretar alguna cosa, ja no serà als trenta anys, sinó al llindar de l'edat de la vellesa.

Els ciutadans europeus nascuts en els últims seixanta anys no han conegut la guerra i havent-se beneficiat d'una medicina avançada no han patit tant com els seus avantpassats. Són fills de pares d'una edat més avançada (una bona part dels quals són divorciats), estudien en escoles on conviuen amb joves d'un altre color, d'una altra religió, d'altres costums (i es pregunta Serres: ¿quant de temps podran encara seguir cantant l'himne de La Marsellesa, que fa referència a la "sang impura" dels estrangers?). ¿Quines obres literàries podran encara assaborir, tenint en compte que no han conegut la vida rústica, la verema, les invasions, els monuments als caiguts, les banderes estripades per les bales enemigues o la urgència vital d'una moral?

Han estat formats per uns mitjans de comunicació concebuts per adults que han reduït a set segons la durada d'una imatge, i a quinze segons el temps de la resposta a les preguntes, i on, tanmateix, veuen coses que ja no veuen en la vida quotidiana: cadàvers ensangonats, ensorraments, destruccions. "A l'edat de dotze anys els adults ja els han forçat a veure vint mil assassinats", escriu Serres. Han estat educats per uns espots publicitaris, farcits d'abreviacions i de paraules estrangeres, que els fan perdre el sentit de la llengua natal; l'escola ja no és un lloc per aprendre i, acostumats a l'ordinador, aquests nens i joves viuen una bona part de la seva vida en el món virtual. Escriuen, en els seus aparells electrònics, només amb dos dits, en lloc de fer servir tots els dits de la mà (i a més són totalment multitasking , estan acostumats a fer moltes coses alhora); passen el temps asseguts, hipnotitzats, mirant el Facebook o la Wikipedia, de manera que, segons Serres, "no activen les mateixes neurones o la mateixa zona cortical" que si llegissin llibres. Nosaltres vivim en un espai mètric perceptible i ells viuen en un espai irreal on ja no hi ha cap diferència entre proximitat i llunyania.

No m'aturo a les reflexions que fa Serres sobre les noves exigències de l'educació. En la seva panoràmica parla d'un període semblant, pel capgirament total, al de la invenció de l'escriptura o, uns segles després, de la impremta. Però aquestes noves tecnologies d'ara canvien a gran velocitat i "al mateix temps, el cos pateix una metamorfosi, canvien el naixement i la mort, el patiment i la curació, els oficis, l'espai, l'hàbitat, l'ésser-en-el-món".

Per què no estàvem preparats per a aquesta transformació? Serres conclou que potser la culpa és també dels filòsofs, que pel seu ofici haurien de preveure les mutacions del saber i de la pràctica, i no ho han fet prou, perquè, "amarats de la política de cada dia, no han copsat l'arribada de la contemporaneïtat".

No sé si Serres té tota la raó; però, de raó, en té.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT