La generació més formada

S'ha fet públic un estudi sobre els comptes autonòmics promogut per la fundació del BBVA. Las diferencias regionales del sector público español , elaborat per quatre autors, posa en negre sobre blanc la ineficiència del sistema de redistribució de la riquesa entre les comunitats autònomes. No només estableix clarament que Catalunya queda per sota de la mitjana pel que fa a diners disponibles un cop perpetrada la solidaritat, sinó que en tots els barems la comunitat més "rica" -la més afavorida- és la que menys riquesa genera des de fa 30 anys, el temps que fa que el sistema dura. És a dir, Extremadura. Seguida d'Andalusia i Castella-la Manxa. Aquest càlcul es repeteix en tots els camps, inclòs el de les pensions: la caixa única de la Seguretat Social fa que Catalunya hi aporti més del que rep. El problema no és que els pobres visquin millor que els rics, o no només això, és que, com diuen els autors, la despesa pública "ha servit per sostenir la demanda d'algunes regions de manera permanent, més que ajudar a millorar la productivitat de totes". Això, ja ho sabíem: Espanya ha rebut diners catalans, i diners de la Unió Europea, i els ha malversat en una planificació d'infraestructures i d'inversions absolutament demencial, sense fer el que tots prediquen, o sigui "canviar el model productiu".

Mentre això passa, i segons qui es posa medalles per haver aconseguit un sistema de finançament fantàstic, el nostre Govern fa mans i mànigues per pagar un deute colossal, que manté més o menys controlat gràcies a retallades enormes en els serveis i les inversions. Em recorda molt la situació d'anys enrere a l'Amèrica del Sud: els països gastaven tota la riquesa que produïen, que era poca, a pagar els interessos del deute, una mica com aquestes noies que les màfies importen i prostitueixen a casa nostra, que acaben treballant -és un dir- per pagar un deute inextingible. L'estat general dels països PIGS és bastant aquest, amb la diferència que aleshores el patró era únic, l'FMI, que en algun moment va posar seny i va tallar el problema reestructurant el deute per donar una mica d'aire als esclaus. És més difícil negociar una sortida amb els mercats , un pop de múltiples tentacles, sense rostre, en què tothom espera guanyar el màxim i cedir el mínim. El cas és, però, que en aquells anys de deute galopant, l'Amèrica del Sud era una gran emissora de joves que buscaven futur laboral a l'hemisferi nord del planeta. Com diuen que ara fan els joves catalans.

No ens n'hauríem de plànyer. L'experiència és altament enriquidora. Una part dels joves que marxin acabaran tornant més savis, més formats, amb una visió més eficient i més oberta de les coses. Allunyar-se d'Espanya eixampla els horitzons, precisament perquè Espanya és un país fallit en molts aspectes, i Catalunya s'encomana més dels vicis que de les virtuts. S'ha dit més d'una vegada que som -a escala espanyola- davant la generació més ben formada de la història. Jo no hi posaria la mà al foc: crec que som davant d'una altra evidència de nou-riquisme. Som davant la generació que aporta un percentatge més alt d'universitaris, segurament amb un nivell més aviat baix de cultura humanística i més bo en capacitació tecnològica. Però també és la generació que aporta més percentatge de ni-ni. Vol dir que s'ha primat l'ensenyament universitari ("Tu que pots…") i s'ha deixat de banda tota la resta, inclosa la formació professional, i sobretot s'ha descurat la qualificació del mercat laboral, que ara no pot absorbir el nombre de llicenciats que se li ofereixen. Paradoxes espanyoles o el drama de començar la casa per la teulada.

Tornem a Catalunya, però. Una part del nostre contingent de llicenciats trobarà feina mal pagada, però anirà escalant posicions en la jerarquia laboral, com s'ha fet sempre. El que m'interessa és que una altra part dels joves preparats s'haurà d'arromangar i crear-se la pròpia feina. I això és molt interessant perquè és aquesta generació, la generació de la crisi, la que tocarà fons, la que està cridada a inventar una nova manera de treballar. Igual que les empreses tecnològiques i cibernètiques han creat noves relacions laborals, sense corbata, creatives, lliures, flexibles. Aquests joves que ara topen amb un tap absurd en la perspectiva social han de fer el món nou: un consum diferent, un paradigma laboral diferent, una manera de produir diferent. És a dir, objectius nous. Em pregunto si la formació escolar i universitària els ha donat les eines -o sigui, l'actitud- que això requereix, perquè és un repte de responsabilitat i imaginació a parts iguals. Pensem que estem més a prop dels funcionaris a l'espanyola que no pas dels fadristerns catalans que van fer la revolució industrial per pal·liar la falta d'herència a què els condemnava el Codi Civil català.

Pel que fa a nosaltres, que els vam prometre un món tou i vellutat on no hi hauria cap pega, tenim també una feina a fer. Els hem d'aplanar el camí. Els hem de deixar un país lliure. Hem de fer la independència de Catalunya, perquè aquesta situació que descrivia al començament acabi d'una vegada i el país pugui reinvertir en matèria productiva la riquesa que encara genera, la que generarà en el futur. La meva generació va viure la Transició amb l'ai al cor, i així ens va anar. Vam pactar ajudar Espanya a fer-se moderna, renunciant al concert econòmic. Ara ja no ens podem tornar a equivocar, no hi som a temps. Cal ser valents i deixar el futur obert a aquests joves que, ara mateix, no saben per on començar.