Quan la genialitat és el pa de cada any

Som un país necessitat de símbols universals, que viu de cops d'efecte de substitució. Per això ens estimem molt Dalí, Miró, Pau Casals i companyia. A l'orgull habitual que un dels teus sigui a dalt de tot s'hi suma la urgència imperiosa de ser visibles al món, que acaba convertint-los en ambaixadors d'una nació sense Estat. També som un país on tendim a generar genis excepcionals, però on ens costa crear sistemes que permetin repetir-los. Per això ens aficionem a disciplines quan tenim un número 1 però a vegades seríem incapaços de dir el nom del número 2, i quan aquella persona desapareix del podi allò ja no ens torna a interessar mai més. No és el cas de la cuina, on s'ha treballat prou bé perquè molta gent se sàpiga uns quants noms propis de grans cuiners d'aquí encara que no hagi tingut la sort de trepitjar els seus restaurants ni d'eixugar-se amb els seus tovallons. Però potser la prova definitiva que això de la cuina catalana va de debò és que es retiri un número 1 del món com Ferran Adrià i, un altre cuiner català, Joan Roca, s'instal·li al número 2, i amb opcions de pujar. La repetició, la consolidació, la garantia de relleu, multiplica el potencial turístic i obliga a ser agraïts per l'esforç i el talent. I a remarcar la generositat de Ferran Adrià contribuint a un relleu gens traumàtic i ajudant amb entusiasme als èxits dels altres.