“El poder sense gent no és res”

-Què, Conxita! Ja m’ha dit la meva mare que per Sant Jordi va sortir a la tele.

-Calla, calla, que venint cap aquí encara m’ha parat una que m’ha conegut.

-Ara es farà famosa i no voldrà venir més en aquest bar de mala mort.

-Sí, tu riu! El cafè ja me’l pots posar descafeïnat, i la pasta l’agafaré petita, que fa dos dies que no m’entra res.

-No fotem, Conxita! Per això de la tele? Tan greu, va ser?

-Ai, quina planxa, fill! Jo era allà fent cua perquè em firmés el llibre la dallonses, que mai no me’n recordo del nom, i una filera com d’aquí a allà, amb un sol de justícia, i allavòrens em van posar el micro per demanar per què m’havia comprat el llibre, i jo que si la dallonses és tan simpàtica, i que si m’agraden tant les metxes que porta, i que a l’illa dels famosos ho va fer tan bé, i ja anava veient que la periodista em mirava amb una cara... i nen! Resulta que m’havia ficat a la cua del Jaume Bosch! El que va guanyar el Sant Jordi!

-Jo és que em peto amb vostè, Conxita! El Xavier Bosch! I el Sant Jordi és un premi literari, no és un rànquing de vendes.

-Ah, jo què sé... Però quina vergonya, nen! Els meus néts ara em diuen que sortiré en aquell programa de bestieses que miren, l’ATN, i ja li he dit a la Mari de la perruqueria que demà em canviï el tint.

-Vaa, dona, si som a la societat de la immediatesa, demà ja no se’n recordarà ningú.

-Tant de bo, nen, tant de bo.

-Ja l’hi dic jo. Si no, miri aquí al diari: “L’intent de rescat d’una pastera amb 700 immigrants torna a acabar amb tragèdia”. Qui se’n recorda, d’això? Fa quatre dies, i ha passat aquí al costat, i passa cada any, i passa sempre, i aquest estiu anirem a la platja i ens banyarem en un cementiri sobre milers de morts i aquí no haurà passat res!

-Potser sí, potser sí que tens raó... Doncs ja li diré a la Mari que em faci el tint de sempre.

-Què! No ha sentit res, del que li he dit?!

-Sí que t’he sentit, nen, i tens tota la raó del món, però és que és tan gros, tot això de les tragèdies, que si hi penses gaire no tindries esma de llevar-te al dematí ni de fer mai més res més.

-Miri, l’hi accepto com a tècnica particular per anar tirant, però Europa no pot fer el mateix, hòstia: gairebé dos mil ofegats al Mediterrani en tres mesos i les autoritats mirant cap a una altra banda. Si vam ser els països rics, que els vam saquejar els recursos i els vam endeutar fins a les orelles, i ara que ja els hem espremut tot el suc i se’ns foten de fam els plantem una tanca de deu metres i blindem les fronteres perquè es morin a casa seva, que allà almenys no ens fan nosa. No em digui que no és per baixar d’aquest puto planeta, Conxita!

-És clar que sí, nen, i jo amb aquests ulls he hagut de plorar moltes injustícies, però si qui pot arreglar tot això no ho arregla, el que no puc fer jo és tenir el càrrec de consciència que l’altre no té. Vosaltres que sou joves i sabeu fer anar les maquinetes heu de fumbre’ls fora, a aquesta gent, que ja pots tenir tots els quartos que vulguis, que el poder sense gent no és res.

-No, si la teoria ja me la sé, però sap què passa? Que jo sóc aquí al bar perquè no tinc feina, i allà hi ha un altre llicenciat menjant-se els mocs, i allà un altre amb mainada... I així han aconseguit tenir tota la penya jove pensant com hem de sobreviure al dia a dia, i s’han assegurat que no tinguem temps per organitzar-nos bé i revoltar-nos contra ells en condicions.