Publicitat
Publicitat

Un gest heroic

Es podria dir que mai el govern espanyol havia estat tan deslleial amb Catalunya, però seria fals. La relació entre Espanya i Catalunya es basa en una profunda deslleialtat del més fort, que no se sent mai obligat pels pactes quan es tracta de cedir poder o hisenda als catalans. L'anticatalanisme és una resposta visceral espanyola davant la diferència, però ha estat minuciosament construït per aïllar Catalunya, per deixar-la sola contra el mur infranquejable del projecte espanyol. Perquè d'això es tracta: hi ha un projecte espanyol que es considera moralment superior, i això li dóna permís perquè Espanya aixafi el projecte català, desvirtuant-lo -la sentència del Constitucional- o bé escanyant-lo, com ara mateix. El catalanisme, que no passa de ser un acord de mínims, ha maldat sempre per obrir l'espai necessari perquè un projecte català arrelat i diferenciat fos viable. Mai ho ha estat, excepte en petites porcions condicionades, perquè Espanya i Catalunya defensen projectes antagònics. Espanya xucla del seu entorn, viu de les rendes que grapeja. No és possible un creixement harmònic d'Espanya i Catalunya alhora.

Ara la deslleialtat es mesura en milions, i això és molt dolorós quan el govern de la Generalitat ha endegat un particular camí de l'infern sembrat de retallades. En el marc d'una Espanya fins ara malversadora i improductiva, Mas tenia la sana intenció de diferenciar Catalunya als ulls d'Europa. Els catalans som seriosos, proclamava amb les tisores a la mà. El gest ha esdevingut inútil, no només perquè Mariano Rajoy també retalla -excepte a l'exèrcit i a l'Església-, sinó perquè els impagaments espanyols aprofundeixen el dèficit català i el fan intolerable. Ara bé, Espanya s'atén a la lletra dels pactes. Podien no pagar enguany el fons de competitivitat, perquè així estava acordat, però és encara pitjor, perquè la dotació d'aquest fons complementari no està escrita enlloc, és arbitrària. La previsió és que el 2012 el senyor Montoro no hi posarà ni un cèntim. Per què Catalunya pacta tan malament? Perquè hi ha catalans que volen creure que Espanya és part del projecte català i que, algun dia, serà un estat federal.

Més: si els 759 milions d'infrastructures no es cobren mentre duri l'actual pressupost, no es cobraran, perquè el que l'Estatut feia obligatori, el Constitucional ho va desmuntar. S'ha de negociar cada any, diu la sentència; Catalunya no pot condicionar el pressupost d'Espanya. I no parlem dels 4.000 milions que Zapatero va prometre -el 2008!- per a Rodalies i dels quals se n'han invertit 800: la resta ens la podem pintar a l'oli. Això, en època de vaques magres i amb un dèficit fiscal reconegut del 8% del PIB català, és criminal. Ras i curt, ens estan desmuntant el país. Per la pèrdua de prestigi -ni l'autonomia ni Artur Mas se'n surten, dirà la gent desprevinguda- i perquè es desballesten les estructures. Caixes, indústries, recerca, cultura, integració, ensenyament, circuits comercials, tot ha quedat postergat. Fins ara ens atacaven per la llengua i el país reaccionava; ara els és més eficaç torpedinar l'economia, perquè qui reacciona adreça la pancarta al govern català. El tancament de caixa del govern espanyol no és casual, és estructural. Davant d'això, el discurs nadalenc d'Artur Mas ha estat solemne i alhora adreçat a la Catalunya intel·ligent i productiva, la de la creativitat i l'esperit de sacrifici. És casual?

La paradoxa és que haurà de ser el votant convergent qui faci un cop de cap. Fins ara, el Govern -de fet, tots els governs de la democràcia- ha claudicat sempre. L'estratègia de CiU és un ball interruptus , amb la marxa enrere en l'últim moment, i ara també amb el PP vigilant de prop que la música no sigui estrident. I això ha colat, perquè el votant d'Artur Mas és el paradigma del català més fidel i alhora més tímid, l'ase dels cops, el que es queixa en veu baixa, el que resisteix i suma sense fer enrenou. Doncs aquest votant, aquest gruix de país, haurà de fer un gest heroic. Haurà d'empènyer Artur Mas, sense excuses ni dilacions, cap al seu ambigu horitzó de la transició nacional. Com? Amb la insubmissió fiscal, tècnicament difícil? Amb la consulta institucional pel pacte que Espanya no està en condicions de concedir ni ganes? Que ho diguin els partits independentistes del Parlament, que per a això hi són. Perquè a més de la clau de la caixa, senyor Mas, ens cal la clau de la gàbia. O aviat no quedarà nació per moure.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT