Publicitat
Publicitat

La gestió de les llengües estrangeres (i 2)

Espanya és el primer país per la cua en percentatge de persones capaces de seguir un programa de televisió o de ràdio en anglès: només el 12% de la població. Aquest nivell d'idioma estranger és equiparable al dels britànics, l'11% dels quals diuen que poden seguir un programa en francès. La combinació d'una llengua potent i un món econòmic poc avesat a sortir de l'àmbit hispànic inhibeix la necessitat d'aprendre llengües estrangeres. Quines vies hi ha per millorar en aquest terreny a Catalunya?

Abans que res, cal plantejar objectius no sols atractius, sinó factibles. Oblidem fantasies com ara declarar l'anglès llengua cooficial, una proposta d'impacte dubtós en els aprenentatges però que segur que generaria una despesa enorme. Posem també en quarantena el miratge holandès. Mentre els catalans dominin el castellà, és il·lusori pensar que l'anglès pot assolir a Catalunya l'estatus que té als Països Baixos o a Escandinàvia. El motiu és trivial, per més que els llenguaferits s'entestin a posar-se una bena als ulls: senzillament, en la nostra vida quotidiana, als catalans, l'anglès ens cal menys que als holandesos.

Dit això, ¿cal acontentar-se amb el que tenim? És clar que no. N'hi ha prou de recordar que els percentatges de coneixement d'anglès d'altres països propers al nostre dupliquen de llarg els nostres: és el cas d'Itàlia (24%), de França (26%) i d'Alemanya (33%). Aquests casos ens interessen perquè hi tenim força punts de contacte. D'entrada, igual com l'estat espanyol, tots aquests països tenen llengües de demografia i cultura molt potents i, en termes culturals, els seus ciutadans estan àmpliament servits en les llengües del país. En segon lloc, a tots aquests països es doblen sistemàticament els productes audiovisuals estrangers a les seves llengües. Finalment, en tots aquests països les experiències d'immersió escolar en anglès són molt minoritàries. A què es deu, doncs, la diferència? Tot fa pensar que a l'eficiència dels sistemes educatius. Sense dedicar-hi necessàriament més hores, els seus sistemes funcionen millor. Per exemple, és possible que nosaltres estiguem balafiant recursos introduint les llengües estrangeres cada vegada més aviat i, en canvi, treballem pitjor l'edat crucial de la secundària. També és fàcil que molts dels nostres alumnes s'enfrontin un curs rere l'altre a uns continguts de nivell baix i repetitius. Sigui com sigui, l'ensenyament sembla una variable crucial que cal analitzar amb tota cura.

Una segona via de millora en l'àmbit de les llengües estrangeres passa per incrementar-ne la presència en el panorama audiovisual. Però a l'hora d'actuar en aquest terreny cal evitar la marginació definitiva del català, perquè una programació atractiva en aquesta llengua és imprescindible per facilitar la integració lingüística de la població d'origen forà. Solucions? Una de les més barates seria incorporar uns quants canals estrangers a l'oferta televisiva per defecte. En aquest sentit, convindria convèncer les autoritats espanyoles que substituïssin alguns dels canals privats més deficitaris per d'altres de forans. És fàcil que hi guanyéssim en termes lingüístics, de qualitat general, en pluralisme i, per descomptat, en internacionalització.

Finalment, la poliglotització del país avançaria si aprofitéssim adequadament els recursos que ara es malmeten per manca de tractament adequat. ¿Per què deixem que el capital lingüístic dels nens d'origen forà s'esllangueixi per falta de reconeixement escolar, quan després necessitem persones formades en llengües i cultures estrangeres perquè ens ajudin en la internacionalització de la nostra economia? La idea potser sembla complexa, però hi ha mesures factibles, com ara facilitar que els pares muntin cursos de llengües d'origen, impulsar els acords amb països emissors, estimular que les empreses amb vocació internacional apadrinin cursos o facilitar que els coneixements idiomàtics no escolars tinguin valor acadèmic. Aquestes i altres mesures no generen necessàriament grans costos i acaben tenint un benefici en termes d'autoestima, de capital humà, de rendiment escolar i de cohesió social.

Són temps de replantejar rutines i trobar vies accessibles per superar les dificultats. Com sempre al llarg de la història, Catalunya només pot refiar-se del seu capital humà a l'hora de sobreposar-se a la crisi. La gestió encertada dels recursos lingüístics és una eina més per avançar en aquesta mateixa direcció.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT