No tota legalitat és legítima
Als juristes ens agrada molt diferenciar entre legalitat i legitimitat. Sobre el paper no resulta gaire difícil; tanmateix, a la pràctica costa fer-ne la distinció. El respecte a la legalitat es refereix a les lleis vigents, que naturalment no sempre són necessàriament bones o dolentes, justes o injustes. En aquest sentit, la legitimitat de determinades accions va sempre més enllà de l’estricte compliment de la llei i, al meu entendre, de forma especial quan afecta valors fonamentals com són els drets humans. En canvi, en altres ocasions la llei fa una funció de gran valor pedagògic i generalitza o transforma determinades actituds dels ciutadans. Aquest va ser el cas, per exemple, de la llei del matrimoni entre persones homosexuals del 2005, i que ha estat finalment assumida amb normalitat per una gran majoria de la població.
Pensant en el conflicte entre legalitat i legitimitat, m’han vingut a la memòria dos fets històrics que es van viure a Alemanya al segle passat i que potser per la seva duresa extrema ens poden ajudar a comprendre millor situacions molt complexes. Em refereixo a les lleis dictades durant el Tercer Reich (a partir del 1933) i considerades en el seu dia com a legítimes, així com al conflicte, també de lleis, generat al mateix país arran de la Wiedervereinigung (la Reunificació) el 1989.
Durant el nacionalsocialisme, a Alemanya -bressol de grans juristes- el respecte pels drets humans i civils, tan arrelats en la cultura occidental de tradició liberal, va ser esborrats literalment en els primers anys de la dictadura; l’estat de dret que havia imperat fins aleshores va quedar liquidat. S’ha parlat poc del silenci, si no de la col·laboració, que van oferir en aquella època grans juristes i professors de dret, que van permetre i justificar accions que no respectaven els principis més elementals de convivència i respecte a la persona humana. Al meu entendre, aquests juristes hi van tenir una gran responsabilitat precisament a causa del seu coneixement en la matèria, i de tot plegat ens n’ha arribat ben poca informació.
El cas és que sense grans dificultats les noves lleis es van anar acoblant a les necessitats i a la utilitat del poder. Una formulació tan simple com la de considerar que “era llei allò que podia ser útil al poble alemany” va destruir biblioteques senceres. Els juristes van voler considerar que no es feia res il·legal o amoral i es van agafar a la idea fonamental que la llei s’imposava en benefici d’una determinada situació històrica, irrepetible i única.
Amb paraules molt senzilles es van justificar les atrocitats més grans i l’abús del dret en va ser una de les principals característiques. Tot plegat s’entenia sota la idea d’un dret germànic que fins i tot rebutjava la tradició romana perquè era considerada d’influència oriental i jueva.
Finalitzat aquest període, no hi va haver cap problema per declarar il·legal tot allò que s’havia permès en aquella època, ja que, si bé les lleis nazis estaven revestides de legalitat, mai no podrien tenir legitimitat. Aquesta va ser la teoria, perquè fer justícia o intentar reparar el terrible dany no va ser precisament una qüestió senzilla. Un clar exemple d’això va ser la complexitat dels casos de devolució de les propietats de què havien estat desposseïts els jueus durant el Tercer Reich. Vaig conèixer-ne alguns processos i he d’admetre que em van impactar.
D’altra banda, quan el 1989 es va produir la caiguda del Mur de Berlín i només un any més tard es va portar a terme la Reunificació a una velocitat vertiginosa, els cinc estats de l’antiga República Democràtica es van incorporar a la República Federal com a estats federats i, per tant, subjectes a l’aplicació de la llei fonamental de la República Federal. Malgrat que hi havia moltes il·lusions i desitjos al darrere d’aquell procés, no va ser un moment senzill per als ciutadans de l’antiga RDA, especialment per als que tenien entre 40 i 60 anys. Gairebé la meitat d’aquest col·lectiu va perdre el lloc de treball i hi va haver prop de dos milions de reclamacions sobre propietats, cosa que va fer que en alguns casos també perdessin casa seva. La situació no era comparable en absolut al període del nacionalsocialisme, però els conflictes jurídics entre aquelles persones que es consideraven propietàries legítimes van ser innombrables. Avui, tanmateix, el balanç és positiu.
També, en un altre context, cal preguntar-se què passarà en un futur no gaire llunyà amb el canvi polític i social que s’espera a l’illa de Cuba.
Aquests exemples segurament són extrems, però val la pena tenir-los presents perquè crec que ens ve a sobre un temps d’una complexitat juridicopolítica considerable, en la qual ja avanço que no m’atreveixo a expressar res en termes de “veritats absolutes”, especialment després d’algunes de les afirmacions que he llegit aquests dies sobre legalitat i legitimitat tant de l’actuació del Parlament de Catalunya com del Tribunal Constitucional.
Ens trobem, sens dubte, davant la necessitat d’un canvi respecte als pactes que es van acordar durant la Transició. Ni les persones ni les circumstàncies s’assemblen a les del 1978. El mateix Tribunal Constitucional n’és un exemple: en el seu moment va jugar un paper important i era considerat garantista i imparcial fins i tot amb el poder executiu, mentre que ara és qüestionat per la possible parcialitat d’alguns dels seus membres, i en això els partits polítics tradicionals hi tenen una gran responsabilitat. Per tant, penso que no hem de buscar tant raons jurídiques com polítiques, de pacte i convivència, sense oblidar que ampliar les bases del consens és el que pot atorgar més legitimitat.
