Publicitat
Publicitat

Un gos esquiu

L' home va veure el gos rondant pels voltants de la masia quan encara era estiu. Tenia el pèl negre i blanc, amb la figura dels border collie , i mostrava una actitud que li va semblar sorprenent. Anava amb el cap aixecat, es movia amb resolució i descansava de tant en tant amb les vaques que pasturaven a la vessant de la muntanya. Al rierol, a cent metres de la masia, el gos bevia sense nervis, com els animals grans.

L'home va sortir un dia a buscar-lo i li va xiular amigablement. El gos el va evitar i es va internar en un bosc proper a pas lent, sense perdre el seu posat digne. Aleshores va decidir que l'anomenaria Duin, que en la llengua basca vol dir digne , elegant .

Quan van arribar les pluges de la tardor, el gos va desaparèixer. L'home va pensar que Duin, un mascle, devia haver arribat allà després de cometre alguna trapelleria. Això explicaria la seva conducta, tan diferent de la dels gossos abandonats, i també el fet que trigués tants mesos a marxar. En general, els gossos que van errants mai tenen pressa per tornar a casa. "En això s'assemblen bastants als humans", va fer broma l'home en un sopar amb els amics. "La veritat, m'hauria agradat que es quedés -va afegir-. Necessito un bon gos".

Va arribar l'hivern. El fang dels camins es va endurir, la riba del rierol es va gelar; a dalt, al cim de les muntanyes, la neu va fer acte de presència. Un diumenge, tornant en cotxe a la masia, l'home va distingir una figura petita a la vora de les vaques. Va accelerar el cotxe i se la va mirar des de més a prop: efectivament, era el border collie , era Duin. L'home el va cridar repetidament, però va ser un esforç inútil. No havia canviat gens de caràcter.

"Abans que arribi Nadal, em menjaràs al palmell de la mà", va pensar l'home. L'animal estava molt més prim que a l'estiu, se li marcaven les costelles. A més, feia molt de fred. Hauria de cedir.

Al principi, el plat de menjar que deixava davant del portal de la masia apareixia inacte. Després, un dia, mentre ell feinejava amb els fardells de palla, el gos s'hi va acostar i se'l va menjar. L'home va anar cap a ell amb un terròs de sucre. "Pren-t'ho, Duin". El gos va escapar cap al ramat de vaques i va jeure entre elles.

"Les vaques deixen que s'hi acosti?". Els amics de l'home estaven al cas de la història i n'hi demanaven detalls. "No només això", va respondre ell. Una d'aquelles nits, havia anat on eren les vaques per veure si podia fer-les entrar a la quadra, i se les va trobar agrupades, fent una pinya. Al centre, com si fos en un niu, hi havia el gos. "Les vaques i ell han format una societat", va dir l'home. "Elles li donen escalfor, i ell les llepa i els fa companyia". Un dels amics va fer un gest amb el cap: "Arribarà Nadal però no et menjarà del palmell de la mà. T'hi pots jugar el que vulguis".

No va apostar, però ho va intentar de totes les maneres. Amb galetes, amb trossos de carn, amb ossos. El gos es limitava a mirar-se'l. Després, a la nit, buidava el plat. "Prefereix la companyia de les vaques", deia l'home als seus amics. Nadal havia quedat enrere, i ell ja s'havia resignat. "Deixa de donar-li menjar. Marxarà i tornaràs a tenir pau", li deien els amics. "Marxarà, però no per això", va dir ell. Havia decidit vendre les vaques. Sense elles, n'estava segur, el gos no es voldria quedar.

El camió que va venir a recollir les vaques va arribar aquella mateixa setmana. Tot just sentir el soroll del motor, el gos es va posar alerta. Després, quan veia que obrien la porta del darrere del vehicle i col·locaven una rampa, va començar a bordar. L'home el va cridar: "Aparta't d'aquí!". El gos va ensenyar-li els ullals. Tenia els ulls desorbitats. "Què li passa a aquest gos? Sembla que tingui la ràbia!" Va dir el tractant de bestiar, un homenàs.

A les vaques se'ls havia encomanat el neguit del gos, i corrien sense ordre ni concert, amunt i avall per la muntanya. "No vol que ens enduguem les vaques. Això és tot", va dir l'home. "És seu?", va preguntar el tractant agafant una barra de ferro del camió. L'home va avançar unes passes cap al gos. Els lladrucs es van tornar histèrics. "És seu?", va tornar a preguntar el tractant. "Sí, és meu", va dir l'home.

"Al final, vam haver de treure les vaques pel costat on hi havia el rierol. Però, amb tot, vam trigar dues hores", va explicar l'home als seus amics. Van parlar del cas durant tot el sopar. Cap d'ells havia vist una cosa semblant. "Quan es va quedar sol, va començar a udolar, i no va parar fins l'endemà al matí. Després, va marxar", va dir l'home... Un home que es diu Axenxio Hondarzabal, i que, fa gairebé vint anys, em va explicar els fets bàsics d'aquesta història.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT