La gran abducció
El govern d’Espanya repeteix i torna a repetir la consigna que “ni un euro dels catalans” servirà per finançar el referèndum, que segons ells és delicte. A tal efecte, l’inevitable ministre Montoro ha intervingut les finances de la Generalitat (ell, que té intervingudes les de l’Estat per la Comissió Europea, a causa dels incompliments d’Espanya amb Europa), cosa que és una manera com una altra de començar a aplicar l’article 155 i que constitueix una declaració d’hostilitats financeres en tota regla.
Sorprèn aquesta pruïja protectora dels euros dels catalans venint de polítics d’un partit, el PP, que s’ha passat anys enviant per correu electrònic als seus alcaldes i regidors un document de PowerPoint amb les instruccions a seguir per robar diners públics i acumular-los a la procel·losa caixa B del partit, amb l’excusa de les campanyes electorals. El fiscal general de l’Estat, el servil José Manuel Maza, hauria d’haver estat cessat a l’instant d’haver insultat els ciutadans que li paguem el sou, en declarar en una entrevista a la Cope que els catalans han estat abduïts. Com que això no passarà, anotem que les úniques abduccions massives registrades a Espanya no han estat de persones, sinó de diner públic. Els ja famosos seixanta mil milions d’euros esfumats en el rescat de bancs i caixes, per exemple, dels quals el Banc d’Espanya en dona per perduts sense remei quaranta-dos mil, i això en la previsió més optimista. O el cost de la corrupció a Espanya, un veritable problema de PIB que oscil·la, segons els estudis, entre els 48.000 i els 90.000 milions d’euros anuals de l’erari públic que se’n van en contractacions i finançaments “irregulars” de partits polítics. Singularment del PP, que atresora el 70% de les causes judicials obertes per aquest tret identitari del sistema polític de 1978 anomenat trames de corrupció, amb la Gürtel al capdavant, mare de totes les trames. Si el fiscal Maza té fam d’encausar multituds, pot començar quan vulgui amb els més de tres mil investigats per corrupció que hi ha escampats arreu de la indivisible nació espanyola. Si el ministre Montoro sent la necessitat de prendre mesures excepcionals, que comenci per dimitir com a responsable d’una amnistia fiscal declarada anticonstitucional pel TC (prèvia i necessària prescripció, naturalment).
Les abduccions de persones, com expliquen tots els tractats d’ufologia, no solen ser mai tumultuoses, sinó individuals o en grups reduïts. Més o menys com divendres passat, quan Mariano Rajoy va felicitar exultant la Guàrdia Civil per haver requisat cent mil cartells de la Generalitat i la direcció en bloc del PP de Catalunya el va seguir amb una ovació digna d’una faena de Juan José Padilla. Contrastava l’eufòria per aquesta actuació de la Benemérita amb el decaïment que els va inspirar l’eficàcia dels Mossos en la resposta als atemptats de Barcelona i Cambrils. Tot i que l’espectacle que varen donar Rajoy i els seus acòlits tampoc s’assemblava tant a una abducció com a una alienació en grup, i no em facin posar exemples.
