El gran diàleg

Durant la Segona Guerra Mundial l'armada nord-americana va decidir ocupar els edificis d'una universitat, el St. John's College d'Annapolis, a Maryland, per ampliar les instal·lacions de l'acadèmia naval, que se situa en aquesta localitat, cosa que feia impossible l'activitat a les aules en un moment en què es volia posar en marxa un ambiciós pla d'estudis centrat en els grans llibres de la humanitat. Com a últim recurs, el rector va enviar el professor que havia dissenyat el pla d'estudis a Washington a entrevistar-se amb James Forrestad, secretari de l'armada, que el va rebre d'una manera intimidatòria: "Té exactament un minut per dir-me per què no hauríem d'utilitzar els seus edificis per ajudar l'acadèmia naval en temps de guerra". El professor va treure la pipa i la petaca. Va atacar el tabac a la cassoleta i la va encendre. Va fer una pipada. Va veure que tirava bé. Havien transcorregut 55 segons. Llavors va contestar: "Perquè sense el que el St. John's intenta fer, ara aquest país no estaria lluitant contra els nazis".

Aquest professor era Jacob Klein, un filòsof jueu especialista en Plató que, fugint de la bogeria nazi, havia trobat refugi als Estats Units. Va impressionar tant Forrested que l'armada va decidir canviar de plans i buscar unes altres instal·lacions. El 1949 va ser nomenat rector del St. John's i va dirigir el programa acadèmic al voltant dels grans llibres. Tots els alumnes llegien en la seva llengua original Plató, Aristòtil, Tomàs d'Aquino, Maquiavel, Cervantes, Hobbes, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Marx, Nietzsche, etc. Per cert, just quan creien que sabien en què consistia la filosofia havien de fer front a una penúltima lectura, Què és filosofia , de Heidegger. El llibre que culminava la seva formació era el Fedre de Plató.

La idea d'una formació liberal basada en la lectura lenta dels grans llibres havia nascut uns anys abans, a Chicago. El seu creador i principal promotor era el rector d'aquesta universitat, Robert Mainard Hutchins, que lluny de limitar-se a instruir els gerents del capitalisme industrial nord-americà, volia formar els futurs educadors del país. "Una universitat -li agradava repetir- no és una escola bressol, no és un club, no és un reformatori, no és un partit, no és una agència de propaganda".

Segons Hutchins, una educació digna del seu nom havia de capacitar una persona per participar en el gran diàleg intel·lectual que les grans figures d'Occident han mantingut entre si al llarg de la història. Ningú no es pot considerar educat ni pot aspirar a posseir un esperit creatiu i crític si és sord a les seves veus tal com es troben recollides als grans llibres. Amb la col·laboració de l'Enciclopèdia Britànica va aconseguir donar forma editorial al seu projecte el 1952, amb el títol genèric de The great books of the western world . En el volum introductori de la col·lecció, titulat The great conversation , Hutchins afirmava que no engegava aquest projecte amb esperit d'antiquari, sinó perquè la cultura occidental és inseparable del gran diàleg que tots els grans creadors han mantingut amb la tradició. Encara més: la civilització occidental és aquest gran diàleg. No seria res tancada al diàleg perquè res no pot ser indiscutible a Occident. La participació en el gran diàleg, que és la substància de l'educació liberal, permet l'accés a la gran república del saber i ens protegeix de la influència dels aspectes més preocupants del mateix Occident, com el materialisme, la rapacitat, l'orgullós etnocentrisme, etc. Els grans llibres no solucionen els nostres dubtes, però il·luminen els nostres problemes bàsics.

Òbviament, a l'hora d'escriure aquestes línies he tingut present la Fundació Bernat Metge, que en la seva concepció és anterior al projecte de Hutchins i en la seva aspiració és, fins i tot, més ambiciosa. Cambó, Estelrich i Riba no pretenien catalanitzar els clàssics, sinó impregnar de classicisme la cultura catalana.

Per cert, al St. John's College hi continua viu el projecte de Jacob Klein.