La gran estafa autonòmica

Breu resum dels capítols anteriors. El cafè per a tothom + la gran influència del PSOE andalús en la Transició + l'estratègia de diluir al màxim Catalunya i Euskadi = naixement de l'anomenat "estat de les autonomies", una cosa estranya que cap partit es va arribar a creure realment però que, paradoxalment, els ha servit per tenir fora de Madrit (no ciutat sinó Estat) feus de gran poder. Digui-li Andalusia o Extremadura per al PSOE, digui-li Galícia o València per al PP.

Fins que va arribar un moment que l'Estat va començar a traspassar competències. Però les enviava soletes, pobretes elles. És a dir, arribaven sense calés. I les autonomies van haver d'endeutar-se per pagar els serveis que ja no donava l'Estat sinó elles. I va crear-se una situació molt bonica en la qual l'Estat, tenint els mateixos diners, deixava de pagar coses i les autonomies, amb els mateixos diners, havien de pagar aquestes coses de més. Però tornem al concepte "les autonomies van ser una cosa estranya que cap partit va creure's realment". El nacionalisme espanyol radical, recuperat per l'aznarisme com a manera de teixir un discurs propi, va veure que criminalitzar les autonomies els donava vots. I van llançar-s'hi de cap. I com que el que més mobilitza a la contra és la butxaca, va néixer el discurs anomenat "les autonomies són un malbaratament", al qual el PSOE va apuntar-s'hi de pet. Simpàtica paradoxa, no troba? Amb una mà alimentant el poder "regional"propi i amb l'altra culpant-lo de ser qui enfonsa la "pàtria".

I on som, ara mateix? L'Estat ha traspassat competències, però no ha traspassat Estat , amb la qual cosa ara paguem l'Estat Espanya i l'Estat Autonomies. Bé, menys bascos i navarresos, que es paguen a ells mateixos. ¿Solució que planteja el post-aznarisme? Recentralitzar, esclar. Si mai s'ho han cregut, la crisi és l'excusa perfecta per deixar de servir cafè. Ei, i pagat per nosaltres.