El gran flanc descobert del tot per la unitat

Si és veritat, com diu Josep Rull, que la “gran revolució democràtica és la vinculada al procés sobiranista”, no deixa de ser sorprenent que aquest procés el liderin polítics que han vist poc qüestionables les retallades socials.

És també curiós (o potser no tant) que alguns que no gosen contradir el Banc Mundial s’omplin la boca presentant-nos Podem com un cavall de Troia de l’statu quo i el conservadorisme (n’hi ha que arriben a dir que el patrocina el Sr. Lara).

Mantinc tots els recels davant Pablo Iglesias i els seus. I no veig fàcil (ja ho vaig dir diumenge) que es puguin desmarcar del nacionalisme espanyol. Però en una democràcia hauríem de ser capaços de plantar cara als rivals polítics en el terreny de les idees en lloc de desqualificar-los des dels judicis d’intencions, des de la mala fe que els atribuïm.

Una gran feblesa del procés -ho apuntava Vicenç Navarro dilluns- és que, a diferència de l’escocès, no cavalca l’onada d’immens malestar que ha creat la crisi. O que només pot cavalcar-la amb molta ambigüitat.

Si part de la majoria silenciosa que feia factible guanyar un referèndum acaba parlant a les urnes a favor de Podem, és perquè hi veu el que no veia en el sobiranisme: la “gran revolució democràtica” que la creixent desigualtat fa urgent.

Milers de catalans no tenien cap referent i ara el tenen, s’haurien quedat a casa i votaran. I votaran -diguin el que diguin alguns- un partit que enriqueix el debat polític. Veure negativament aquest canvi és gairebé tan lleig com veure antidemocràtica una consulta.

Alguns ho voldrien reduir a una qüestió d’identitats (i en part ho és). El votaran, diuen, perquè és espanyol. Però, alerta, que els sondejos ja situen Podem segon a Euskadi.

Quan la pobresa creix, obviar les tensions socials en pro de la unitat és una estratègia d’alt risc: deixa un gran flanc descobert. El preu que pot acabar pagant l’esquerra sobiranista per algunes abraçades, siguin o no lloables, potser serà massa alt.