La gran línia vermella
Feia dies que no sentíem la seva veu melodiosa i ja l’enyoràvem. La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va afirmar ahir que, davant del funest panorama que es dibuixa dia rere dia de cara a la investidura de Rajoy, el seu partit està disposat a parlar de tot amb tothom. De tot, menys d’una cosa. “La nostra manera d’entendre la unitat d’Espanya”, va dir. “La nostra” vol dir la seva, és dir, la del PP, i ja la coneixem fins a l’avorriment: Espanya eterna, monolítica, indivisible i captiva d’un principi rector ultranacionalista, que s’estén a tots els àmbits de la societat espanyola d’acord amb el mecanisme que el sociòleg nord-americà Michael Billig, fa uns anys, va batejar com a “nacionalisme banal”. És a dir, aquella mena de nacionalisme que no es reconeix a ell mateix com a tal perquè considera que la seva visió del món és la normal i la correcta, mentre que qualsevol discurs discrepant és rebutjat d’entrada. Com fa Cospedal amb els partits que sí que qüestionen la unitat d’Espanya, o si més no la idea que en té el PP, i que tanmateix tenen representació a l’arc parlamentari del Congrés. És la gran línia vermella, o, si ho volen, un gran semàfor en vermell que s’avantposa a tota possibilitat de diàleg o de negociació, i darrere seu, d’acord amb mentalitats com la de Cospedal, només hi ha l’abisme.
A més de banal, el nacionalisme d’aquesta mena és terriblement pesat, perquè té com a conseqüència que, com que els que el practiquen ho fan amb la desimboltura de qui està convençut de viure instal·lat en la raó absoluta, acaba infiltrant-se en tots els àmbits del teixit social: la política, per descomptat, però també les finances, la banca, la justícia, l’educació i fins i tot la sanitat o la recerca científiques. Capítol a part mereixen els esports, especialment si són de masses, que generen constantment monstruoses i molt sorolloses exhibicions de nacionalisme banal (recordem, sense anar més lluny, els rius de tinta i de saliva que es varen desbordar durant uns dies per tal d’esbrinar quina era la col·locació exacta d’un dit de Gerard Piqué mentre sonava l’himne espanyol).
Però la nineta dels ulls del nacionalisme banal (que tendeix a imaginar que si diu moltes vegades una mateixa cosa tothom se l’acabarà creient) són els mitjans de comunicació. En aquest sentit, és ben interessant la lectura de l’informe que el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) ha elaborat sobre la cobertura informativa que han dut a terme els diversos mitjans audiovisuals que es poden consumir a Catalunya, i que ve a confirmar amb xifres el que ja sabíem: que tant durant la campanya electoral com el dia mateix de les eleccions, els mitjans públics catalans han respectat escrupolosament els criteris de pluralitat i proporcionalitat informatives, mentre que els mitjans espanyols, tant públics com privats, s’han limitat a fer el seguiment de PP, PSOE, Units Podem i Ciutadans, és dir, els que, en efecte, no qüestionen la unitat d’Espanya. Per al nacionalisme banal, una desproporció d’aquesta magnitud és la cosa més natural del món. Però no és més que la gran línia vermella per antonomàsia. Única, gran i lliure (de fer el que li plagui).
