El gran provocador, destronat

Estic molt emprenyat. Amb mi i amb la humanitat. Bé, això segon no és nou... sobretot si aquesta humanitat és catalana. Sap què passa? Que jo, un professional que he viscut, visc i viuré de fer veure que sóc un enfant terrible , encara que això meu realment són pessigolles de migdiada en una guarderia; que jo, que he convençut el món que sóc un gran provocador i que d'això n'he fet un mitjà de vida; jo, expert universal en acostar-se políticament a la mamella que raja, he estat vençut per una miserable llei.

Imagini's, el gran autor i director teatral que quan estrena alguna obra només l'entrevista la premsa més ultra, i no per parlar de la seva creació sinó per perpetrar una successió de tòpics anticatalans més grapejats que les amiguetes de Berlusconi. El gran autor i director teatral que fa sortir toreros als seus espectacles perquè pensa que això és el que més pot agradar a la caverna, perquè la caverna pensa que això és el que més pot emprenyar els catalans. Aquest, o sigui jo, veu que tota aquesta feina d'anys es desfà com un bolado quan resulta que la gran provocació teatral de l'era Twitter és fumar herbes medicinals a l'escenari on representen Hair . Em punxen i no em treuen sang.

Però no podran amb mi. La meva pròxima obra va d'uns catalans vestits de nazis (vaja, vestits com vesteixen sempre) assassins de nens que parlen espanyol i que (i ara agafi's fort)... fumen sense parar (els catalans, no els nens). D'aquesta, Esperanza Aguirre em fa conseller de Sanitat.