Publicitat
Publicitat

La gran quimera d'Europa

Aquests últims mesos he llegit una sèrie d'opinions optimistes sobre les perspectives d'Europa. Curiosament, però, cap d'aquestes opinions afirma que la fórmula europea imposada per Alemanya, la redempció a través del patiment, tingui possibilitats de funcionar. L'argument per a l'optimisme és que el fracàs -sobretot la ruptura de l'euro- seria un desastre per a tothom, inclosos els alemanys, i que al final aquesta perspectiva portarà els dirigents europeus a fer el que calgui per arreglar la situació.

Espero que aquest argument sigui veritat. Però cada vegada que llegeixo un article que diu coses d'aquestes acabo pensant en Norman Angell.

Qui? El 1910 Angell va publicar un famós llibre titulat The great illusion , en què afirmava que les guerres havien esdevingut obsoletes. El comerç i la indústria, assenyalava, no l'explotació dels pobles sotmesos, eren la clau de la riquesa nacional; dels enormes costos de les conquestes militars no se'n derivava cap guany.

A més, deia que la humanitat estava començant a adonar-se d'aquesta realitat, i que les "passions del patriotisme" estaven perdent força a gran velocitat. No va arribar a dir que no hi tornaria a haver grans guerres, però sí que feia aquesta impressió.

I tots sabem el que va passar després.

El problema és que la perspectiva d'un desastre, per molt evident que sigui, no garanteix que els estats faran el que calgui per evitar-lo. I això és el que passa sobretot quan, per culpa de l'orgull i el prejudici, als dirigents els costa reconèixer el que hauria de ser obvi.

I això em porta de nou a la situació econòmica d'Europa, que segueix sent extraordinàriament greu.

Causa estupefacció -fins i tot als que hem anat seguint els esdeveniments des del principi- adonar-se que ja han passat més de dos anys d'ençà que els dirigents europeus van adoptar l'actual estratègia econòmica, una estratègia basada en la idea que l'austeritat fiscal i la "devaluació interna" (bàsicament, les retallades salarials) resoldrien els problemes dels països deutors. En tot aquest temps aquesta estratègia no s'ha traduït en cap èxit: el màxim que els defensors de l'ortodòxia poden fer és esmentar un parell de petits països bàltics en què s'ha viscut una recuperació parcial de la depressió, tot i que segueixen sent molt més pobres que abans de la crisi.

Mentrestant, la crisi de l'euro ha fet metàstasi i s'ha estès des de Grècia fins a economies molt més importants, les d'Espanya i Itàlia, i no hi ha dubte que Europa en el seu conjunt està tornant a entrar en recessió. Malgrat això, les receptes polítiques que surten de Berlín i Frankfurt gairebé no han experimentat cap canvi.

Però direu: ¿que no hi va haver algun moviment en la cimera de la setmana passada? Sí que n'hi va haver algun. Alemanya va cedir una mica i va estar d'acord a suavitzar les condicions dels préstecs concedits a Itàlia i Espanya (però va rebutjar les compres de bons per part del Banc Central Europeu), i va acceptar un pla de rescat per als bancs privats que potser servirà d'alguna cosa (tot i que és difícil de dir perquè no en coneixem la lletra petita). Però aquestes concessions segueixen sent molt petites en comparació amb la magnitud dels problemes.

Què és el que de debò caldria fer per salvar la moneda única europea? La resposta hauria de consistir, gairebé amb tota seguretat, en la compra de grans quantitats de bons governamentals per part del Banc Central, el qual hauria de declarar, a més, la seva predisposició a acceptar una taxa d'inflació una mica més elevada.

Aquestes mesures no impedirien que gran part d'Europa s'enfrontés a la perspectiva d'un atur molt alt durant anys. Però, si més no, hi hauria un camí visible cap a la recuperació.

Tanmateix, és dificilíssim que es produeixi aquest canvi de política.

Part del problema és el fet que, aquests dos últims anys, els polítics alemanys han estat dient als votants una fal·làcia: que la crisi és culpa dels governs irresponsables del sud d'Europa. Aquí a Espanya -que és ara l'epicentre de la crisi-, abans el deute públic era baix i hi havia superàvits pressupostaris; si el país està ara en crisi, és conseqüència d'una immensa bombolla immobiliària que els bancs de tot Europa, sobretot els alemanys, van contribuir a inflar. Però ara aquesta explicació fal·laç impedeix qualsevol solució viable.

De tota manera, els votants desinformats no són l'únic problema: l'elit de l'opinió europea encara ha d'afrontar la realitat. Si llegeixes els últims informes d'institucions especialitzades establertes a Europa, com el publicat la setmana passada pel Banc de Pagaments Internacionals, tens la sensació que has entrat en un univers alternatiu en què no s'apliquen les lliçons de la història ni les lleis de l'aritmètica; un univers en què l'austeritat podria funcionar si tothom hi tingués fe, i en què tothom pot retallar la despesa sense generar alhora una depressió.

Així doncs, ¿Europa serà capaç de salvar-se? És molt el que està en joc i, en general, els líders europeus no són malvats ni estúpids. Però, tant si us ho creieu com si no, el mateix es podia dir dels dirigents europeus el 1914. Ara només ens queda esperar que aquesta vegada sigui diferent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT