Publicitat
Publicitat

La gran transformació

Espanya necessita una profunda transformació per tornar a crear ocupació i riquesa. El govern espanyol proclama que les reformes ja estan en marxa. És cert. Però els canvis van molt més enllà de les tímides reformes aprovades en els darrers mesos.

Una de les claus del model construït a la Transició ha estat el paper redistributiu de l'Estat: per primera vegada els rics han pagat impostos de debò, per primera vegada "les masses" han rebut l'assistència de l'Estat i per primera vegada l'Espanya pobra s'ha beneficiat de la força modernitzadora de l'Estat: l'AVE a Sevilla abans que a Barcelona.

Equivocat o no, el model ha funcionat: pocs creien, el 1975, que Espanya arribaria a ser, tan sols una generació més tard, tan europea.

Ara bé, amb el pas del temps hem vist com el model deixava de funcionar, i progressivament n'hem qüestionant els excessos. Hi va haver un dia que els sindicats van acceptar que en una mateixa empresa, i per fer la mateixa feina, els joves cobressin menys. Hi va haver un dia que l'esquerra va aprovar (a Catalunya, la societat més d'esquerres d'Espanya!) una dràstica reducció de l'impost de successions. Hi va haver un dia que es va perdre la por a defensar el copagament sanitari.

La crisi financera de les administracions públiques no està fent res més que convertir en inevitable i urgent allò que ja estava en marxa. Els canvis seran ara més ràpids.

Els fills pagaran pels pares. La generació que ara es jubila és la primera i l'última que haurà viscut per sobre de les seves possibilitats: acumulant un deute que els fills hauran de tornar. Com que aquella generació ha tingut pocs fills, la càrrega damunt d'ells és doble. Quan CCOO va acceptar la proposta de conveni col·lectiu a Nissan per als anys 2002 i 2003 que implicava que els nous incorporats cobrarien un 17% menys que els treballadors veterans, estava establint un principi: en comptes de reduir (una mica) el salari a tots, reduir-lo (molt) als joves. Quan el PP va fixar una tarifa elèctrica per sota del cost de producció, s'estava apuntant al mateix: ja pagaran els que vinguin darrere. Ara els fills no tenen escapatòria: cal treballar perquè no ens donen més crèdit.

A favor del contribuent i contra el beneficiari. Finalment hem acceptat que l'Estat no pot pagar-ho tot. En la destrucció d'aquella il·lusió hi han pesat molt els abusos dels beneficiaris: els aturats professionals, els ni-ni , els absentistes, els invàlids oportunistes (a Cadis són clàssics els acudits sobre la proporció de sords entre el s excedents de l'antiga drassana), les famílies que no volen fer-se càrrec dels seus avis.

Una conseqüència és que el catàleg de serveis públics gratuïts disminuirà, si no de iure (qui s'atrevirà a retirar el canvi de sexe del catàleg de serveis finançats per la sanitat pública?), sí de facto (a base d'allargar indefinidament les llistes d'espera). Una altra, agradi o no, serà el copagament sanitari.

Contra el treballador i a favor del capital . Quan el govern espanyol, en boca del ministre de Treball, augura una dècada de "moderació i sensatesa salarials", ens està dient que els salaris reals baixaran. Quan anuncia que establirà una fórmula per desvincular els salaris dels preus vol dir que procurarà posar-hi facilitats.

Contra els treballadors privilegiats. Els controladors aeris són un dels molts col·lectius assalariats (allò que l'esquerra identificava amb el proletariat) que han abusat reiteradament de la seva capacitat de perjudicar a la resta dels ciutadans. Fins al desembre passat, mai no s'havia fet res seriós per evitar-ho. Hi pesava molt el tabú que protegia les reivindicacions dels treballadors. Finalment, la conjunció d'uns ministres seriosos (Rubalcava i Blanco) i d'uns creditors poc disposats a la broma (Merkel) ha trencat el tabú. Poc o molt, l'experiència pesarà sobre les retribucions d'altres col·lectius privilegiats.

Contra les comunitats receptores. Fins ara, catalans i valencians hem suportat estoicament diferències escandaloses en la prestació de serveis públics: ja abans de les retallades del present govern, la sanitat catalana gastava per càpita un 86% del de l'extremenya, i la valenciana un 74%.

Artur Mas va anar la setmana passada a Madrid a proclamar que els catalans estem disposats a parlar clar de diners encara que se'ns titlli d'insolidaris. Entre altres coses perquè el nou consens polític que s'està creant a Catalunya ja no es fonamenta en les idees de l'esquerra -desacreditades com a "bonisme"- sinó, com fa més d'un segle, en el greuge fiscal.

És molt probable que l'Espanya que emergeixi d'aquesta transformació sigui més àgil, més eficient i més rica , però el procés serà necessàriament conflictiu. Des de la Transició, els polítics han administrat els recursos com si fossin il·limitats. Ara tornem a un món de suma zero: el que un guanya, un altre ho perd. En la mesura que la política és l'art de gestionar els conflictes socials, als nostres polítics se'ls ha girat molta feina.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT