Publicitat
Publicitat

'Una, grande y zombi'

Quan era al llit de mort l'emperador Tiberi va acomiadar-se del món amb un epitafi inquietant, esgarrifós, terrorífic: "Deixo en herència al poble de Roma unes mandíbules perquè el triturin lentament". Es referia al seu successor, que passaria a la història amb l'infaust nom de Cal·lígula. Tiberi va ser un emperador dolent; el seu consol era que el succeís un de pitjor. (I els asseguro que no estic pensant que Zapatero sigui un Tiberi modern.)

Però si parlem d'agonies lentes, lentíssimes, destaca la d'aquest artefacte històric que algú ha anomenat Països Catalans -l'últim vestigi del qual potser sigui el mapa del temps de TV3-. Al segle XVII, amb el Tractat dels Pirineus, es perd el Rosselló; al segle XVIII, després de la Guerra de Successió, l'Aragó canvia de bàndol. Al segle XIX València, incapaç de construir un valencianisme polític, és esclafada; i al segle XX, amb el turisme, es perden les Balears. Al segle XXI ja toca desballestar l'últim bastió, Catalunya, i punt final del relat català. Resumint-ho: com diu aquell poema dels Accidents Polipòetics, van a por nosotros!

Lamento que aquest article tingui un to més aviat baix però s'ha d'entendre que és natural: acabem de viure unes eleccions. I jo no sé què en pensen vostès, però cada cop que vaig a votar és com si em recordessin que una cosa és la democràcia i una altra la democràcia espanyola. La diferència és molt senzilla: si els catalans escollissin 47 diputats rabiosament independentistes, un cop a Madrid els dirien que bravo, que ara només els cal convèncer els altres 300 diputats, tots rabiosament espanyols, per canviar la Constitució. I a callar. A la inversa, perquè una majoria absolutíssima governi Catalunya al Partido Popular només li cal treure 11 diputats.

De les agonies lentes: Catalunya no és Bretanya, una cultura residual; la catalanitat és massa gran per ser ignorada, amb la qual cosa tothom està obligat a tenir una postura, i alhora és massa petita per imposar-se, fet que aboca a una tensió eterna. Un català sempre té davant del nas la pregunta: com he de gestionar la catalanitat? He de parlar català al taxista, al mercat? Al turista, a l'immigrant? M'he de manifestar com a català a l'estranger, quan emigro, quan sóc turista? Als països normals la gent es pregunta què se'n fa, dels seus impostos; aquí, a sobre, ens fem una pregunta insòlita: on van?

Com envegem els ciutadans d'Hamburg o de Burgos, Lió o Moscou! Ells mai no patiran cap contradicció identitària, cap necessitat d'assumir o eludir compromisos culturals, cap inquietud nacional. Com és lògic, el ciutadà comú no vol viure eternament sotmès a pugnes internes, així que a la llarga la tendència, humana, és la de desistir, abdicar d'identitats complexes. I ara, a sobre, ens toca don Mariano. Aznar era tan disbauxat que els seus mateixos escarafalls generaven anticossos. Aquest que arriba és d'una altra pasta; aquest sí que fa por, perquè aquest és mandíbula lenta.

En fi, no voldria amargar-los el dissabte, així que prefereixo parlar d'un poca-solta adorable, ploma irreverent i bisturí de l'escàndol: Hernán Migoya. Potser recorden que ara farà uns anys Migoya va accedir a la fama, una fama instantània i mortificadora, per Todas putas, un conjunt de relats de ficció que va generar una polèmica tan absurda com grandiloqüent. Un dels contes el narrava un violador en primera persona, fet que va despertar l'odi etern de les feministes benpensants. (Segons aquest punt de vista hauríem de prohibir Nabokov per pederasta, Conrad per apologeta de l'esclavatge, Joanot Martorell per racista i assassí de masses turques i, en definitiva, tots els clàssics, perquè des d'aquesta òptica no serien res més que una suma d'aberracions i psicopaties "a tutiplén", com diria un dels personatges de Migoya.)

Bé, la qüestió és que Migoya torna a avançar-se al seu temps i ara publica Una, grande y zombi. L'argument és poc habitual: una plaga radioactiva converteix bona part de la població espanyola en zombis que s'alimenten de carn humana. No hay mal que por bien no venga!, que diria don Mariano, i el govern ho aprofita per acabar amb l'atur i de passada unificar, per fi, el país. Que Migoya no confia gaire que el llibre serà ben rebut ho demostra la manera com el signa: "Hernán Migoya (Ponferrada, 1971-Lima, 201?)" (L'interrogant final no és un error d'impremta.)

Jo encara no l'he pogut llegir, però els asseguro que me'n deleixo. Així potser serà possible desxifrar un dels grans misteris del nostre temps: la gent es transforma en zombi perquè ha votat el PP o vota el PP perquè ja s'ha tornat zombi?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT