Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Si guanya el PP

OPTIMISME. En cercles catalanistes hi ha molta gent delerosa d'una àmplia victòria del PP en les pròximes eleccions generals. Ho resumeixen amb una típica expressió castellana que diu " cuanto peor, mejor ". Són partidaris de la tercera llei de Newton, la del principi d'acció i reacció, aplicada a les relacions entre Catalunya i Espanya: si el PP té majoria absoluta el 20-N s'alliberarà de complexos i durà a terme una política ferotgement recentralitzadora, prepotent i anticatalana, que donarà ales al sobiranisme, convencerà els indecisos i accelerarà la "transició catalana" d'Artur Mas de seguida que el futur president Rajoy es negui a sentir a parlar del concert econòmic.

No els falta raó als prescriptors d'aquests comptes de la lletera sobiranistes: l'onada recentralitzadora no només és una amenaça real, sinó que en part ja és una realitat, com ho demostra la reforma exprés de la Constitució i el posicionament de Rajoy -també de Rubalcaba- a favor d'una nova legislació que garanteixi la unitat de mercat. Pel que fa als tics anticatalans, el PP n'acaba de donar una bona mostra en temes tan sensibles com la immersió lingüística, i si anem una mica enrere podem recordar la seva oposició al nou Estatut, la llei d'educació, el trasllat dels papers de Salamanca i la recepció de TV3 al País Valencià, per citar-ne només uns quants exemples.

RAJOY I AZNAR. Però els que creuen que una majoria absoluta del PP ens acostarà a la sobirania cometen l'error de pensar que Rajoy és una còpia d'Aznar, aquell milhomes que després de pactar amb CiU al Majestic i de parlar en català en la intimitat va emborratxar-se de poder amb la majoria absoluta. Em sembla que Mariano Rajoy té un perfil ben diferent. Potser ideològicament està en la mateixa òrbita que el seu antecessor, però el seu capteniment és força més astut. I ha après la lliçó del 2004, quan la miserable gestió de l'11-M el va deixar per primer cop a les portes de la Moncloa. Auxiliat per Alícia Sánchez-Camacho, que és astuta com ell, Rajoy ha dissenyat una estratègia catalana que es basa a evitar el conflicte i parlar més de diners que no pas de signes identitaris. Això i la davallada de Zapatero li han permès situar-se en més bona situació en el tauler polític català, tant al Parlament com en l'àmbit municipal.

PESSIMISME. Ara juguem a preveure el futur amb una mirada diferent. ¿Què passaria si, un cop al poder, el PP fes una bona política econòmica i comencés a treure Espanya de la crisi? ¿I si el seu govern s'oblidés de combatre la immersió, afavorís un desplegament ràpid del nou Estatut i apostés clarament pel Corredor Mediterrani? ¿I si mimés les elits empresarials catalanes perquè empenyessin CiU a buscar una entesa permanent? (De suport mediàtic no n'hi faltaria, ni aquí ni a Madrid.) Després de tot això vindrien les eleccions catalanes, i si l'onada pepera catapultés Sánchez-Camacho per sobre dels 20 diputats, obligaria CiU a fer un gir moderat, sense transicions ni punyetes. I el PSC, abatut i desorientat, estrenyeria llaços amb el PSOE per por d'enfonsar-se del tot a l'àrea metropolitana, potser rebatejada com a cinturó blau .

Només és una hipòtesi, n'hi ha d'altres no tan pessimistes. Però tinguem sempre present que això del " cuanto peor, mejor" no és una fórmula matemàtica. I so bretot: no cometem l'error de menystenir l'adver sari.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT