"Ens ha costat un ou de la cara"
Ahir aquesta columna contenia un error notori: i és que el PP fa disset anys que governa al País Valencià, i no vint-i-set, com un servidor escrivia. Es tractava d'un lapsus calami (literalment, una relliscada del càlam, que antigament era la canya d'escriure), que és el mateix que un lapsus linguae , però per escrit: dit en llenguatge poètic, una cagada. En tot cas, l'agraïment al lector amable que signa Marinenc, i que va fer notar la relliscada a la web de l'Ara.cat. En descàrrec meu, sols puc adduir que em devia trair el subsconscient: són disset anys, però a mi se'm fan tan llargs i desagradables que me'n semblen deu més. I segurament també deu haver-hi la por que, al pas que anem, els anys de poder del PP valencià arribin a ser vint-i-set, o més i tot.
Sigui com sigui, qui té boca s'equivoca i, sense ànim d'establir comparacions catastròfiques, allà tenim Sara Carbonero per demostrar la certesa del refrany. Polítics, periodistes, tertulians i columnistes d'opinió estan exposats permanentment al trabucament de frases, dates, dades i xifres, i alguns fins i tot en fan la seva senya d'identitat més destacada. Sense anar més lluny, els últims presidents espanyols hi han excel·lit, en l'art d'estacar-la fins al mànec. Com quan Zapatero va anunciar, davant de la mirada atònita de la delegació russa, que el govern d'Espanya havia arribat a acords comercials amb el de Rússia " para follar " (volia dir " para apoyar ": va ser el dia que vam descobrir què volia dir ZP en realitat quan va exclamar el seu cèlebre " apoyaré " sobre l'Estatut). O quan, fent referència al procés de negociació de la pau a Euskadi, a don Mariano se li va escapar allò d'"ETA és una gran nació". Deixarem de banda Aznar, el culturista de Valladolid, capaç de ficar el rem fins i tot quan callava. I reservarem un record nostàlgic a Joan Pich i Pon, alcalde de Barcelona durant la República, que va donar nom a tot un subgènere dels lapsus , coneguts com a piquiponades . Ell va ser qui es va referir a una curiosa "guerra nipojaponesa", qui va rebatejar els filatèlics com a sifilítics , qui va sentenciar que el pitjor tirà de la història havia estat " Tirano de Bergerac " i qui va exclamar també, un dia que va tenir una espasa a la mà, que se sentia "com un radiador romà".
En general, els lapsus són relativament innocus quan només afecten el llenguatge. Una altra cosa és quan també distorsionen les percepcions. És el que els va passar als membres de l'antiga Associació de Jueus de la Nació Alemanya, que, en les eleccions de 1933, van demanar el vot per a un candidat anomenat Adolf Hitler. Això ens retorna al tema inicial: altre cop sense voluntat d'establir comparacions odioses, però en tenim de ben a prop, i a cabassos, d'exemples de ciutadans amb el mal costum (reiterat, a més) de votar el partit que més perjudica els seus interessos. Sovint, tot sigui dit, perquè no veuen cap més opció amb cara i ulls. Però això ja forma part d'un altre capítol en la inacabable història de l'error humà.
