Els hereus de l'esquerra espanyola oficial
La marca s'escriu Loewe però els seus consumidors no la pronuncien ni Loueve ni Loev sinó Loefe . Va il·lustrar-me un dia una ciutadana autoqualificada d'esquerres progre indignada mentre m'ensenyava una bossa d'aquesta marca per la qual havia pagat 1.200 € (al catàleg cap baixa dels mil euros). Doncs bé, parlem del senyor Loefe , un home molt feliç. I sap per què és molt feliç? Coi, perquè jo ara mateix estic fent el que molts altres ja han fet aquesta setmana a tots els mitjans, que és fer-li publicitat gratuïta comentant un vídeo publicitari d'uns tres minuts que tothom (o quasi tothom) ha vist sense haver estat emès per cap mitjà. I sap per què l'ha vist tanta gent? Doncs perquè lloant les bondats de la marca hi apareixen uns joves tan marcians com certs que són allò que tota la vida n'havíem dit uns " pijos del cagar". I ho fan excretant unes frases que provoquen tanta hilaritat com estupor i amb tons i actituds que semblen fruit d'un guió, però que són terriblement reals. El que m'apassiona de tot plegat no és la buscada viralitat o no de l'anunci (viralitat: concepte aplicat al màrqueting que vol dir exactament això, que s'estén com un virus). Tampoc pretenc reflexionar sobre la genialitat del publicitari actual que aconsegueix 1) que tothom parli d'un anunci que ha estat vist en un suport cost zero (YouTube o Twitter) i 2) convertir-lo en debat social. No, no, per mi el tema és que la colla de pijos del cagar que hi apareixen parlant amb una patata encastada a la boca, tal com explicava la Natalia Araguás dijous al nostre diari, són les nebodes d'Ana Belén, el fill de Manuel Rivas o la filla d'Ouka Leele. Vaja, més progres pota negra impossible. Ho veu, gràcies a una marca de luxe ens hem adonat de la crua i terrible realitat de l'esquerra espanyola oficial: buidor, futilesa, irrellevància, banalitat... i a aquest pas 12 anys de majoria absoluta del PP.
