Quan hi havia ETA
Crispat com si estigués assegut damunt d’una cadira elèctrica, el ministre espanyol d’Interior, Jorge Fernández Díaz, contestava ahir les qüestions que li plantejava Jordi Évole a Salvados. Tot i que tal vegada, més que dir que les contestava, seria més encertat dir que se les fumava. Évole li posava al davant veritables patates calentes i el ministre Fernández Díaz les agafava i les convertia en un fum espès i tòxic, com de pneumàtic cremat.
D’aquesta manera suposo que el dirigent es va pensar que se n’havia sortit d’una topada mediàtica difícil, però el fet és que, com li sol succeir gairebé sempre, el ministre Fernández Díaz només va aconseguir desqualificar-se a ell mateix amb cadascuna de les seves paraules. Hi va haver declaracions sobre tots els temes, des del jutge Santiago Vidal i l’esborrany de la Constitució catalana fins a la possibilitat d’una grosse koalition de govern entre el PP i el PSOE, passant per la cadena perpètua o la pena de mort, tots temes de gran facúndia i alegria. Si un ministre d’Interior es deixa o es fa entrevistar per un mitjà i el qüestionari consisteix en aquesta mena de preguntes, s’ho hauria de fer mirar de seguida. Però es veu que el senyor Fernández Díaz està avesat al gènere macabre, i no li ve d’un pam.
Si les preguntes de Jordi Évole eren necessàriament dures i fins i tot desagradables, les respostes del ministre Fernández Díaz eren d’un cinisme i una agror insultants. En podríem fer un floret, però ens quedarem únicament amb una, que era la contestació als pèssims resultats que obté el ministre Fernández Díaz als sondejos d’opinió, on acumula assignatures suspeses amb la mateixa alegria que el Jaimito dels acudits. Va dir això, el ministre: “Tots els polítics estem mal valorats. Quan hi havia ETA, llevat dels seus corifeus, la resta de la societat estava amb el ministre, rebia solidaritat. Ara hem acabat amb el terrorisme i les coses són diferents”.
Jorge Fernández Díaz no se’n devia ni adonar, però amb aquestes paraules expressava un pensament profund del PP i de l’actual govern d’Espanya: contra ETA vivíem millor. La barbàrie etarra ho justificava tot, o si més no ho emmascarava tot. Qualsevol abús de poder es podia argumentar a partir de la necessitat de lluitar contra l’estupidesa assassina de la banda. La demagògia estava servida en safata de plata, i cada víctima d’ETA es convertia en un motiu per justificar atropellaments democràtics com la llei de partits polítics o disbarats com el tancament del diari Egunkaria. Fins i tot, per construir una monstruosa mentida com la que el PP va elaborar entorn de l’11-M. No m’estranya que Jorge Fernández Díaz senti nostàlgia dels dies d’ETA, quan els ministres d’Interior “rebien solidaritat”. El que passa és que és terriblement lleig que ho digui. De vegades l’inconscient ens traeix, però en aquest cas la relliscada és màxima. Un ministre d’Interior no pot donar a entendre que troba a faltar una banda terrorista per donar sentit al seu càrrec i a la seva actuació política.
