Publicitat
Publicitat

La Hisenda pròpia i el frau fiscal

El polític i científic nord-americà Benjamin Franklin va afirmar que en aquest món res és segur, llevat de la mort i els impostos. En aquest últim cas, l’afirmació no és certa, ja que els impostos es poden evitar.

En tots els països els ciutadans realitzen moviments per reduir o evitar la càrrega fiscal. Alguns d’aquests moviments són completament legals. Per exemple, moltes grans multinacionals eludeixen impostos deslocalitzant fiscalment els beneficis cap a filials ubicades en països on l’impost de societats és més baix. També veiem freqüentment com artistes o esportistes d’elit es canvien de residència per pagar menys impostos, anant a residir a països amb una fiscalitat més avantatjosa. Tots aquests casos els podem qualificar d’elusió fiscal: es deixen de pagar impostos de manera lícita, moltes vegades aprofitant les escletxes de la legislació tributària o determinades exempcions, deduccions o bonificacions fiscals.

Ara bé, parlem d’evasió fiscal o de frau fiscal quan els individus fan accions il·legals per evitar o reduir la càrrega fiscal. L’economia submergida és un clar exemple de frau fiscal. El professor Ignacio Mauleón, de la Universitat Rey Juan Carlos, estima en una publicació recent de l’Institut d’Economia de Barcelona que l’economia submergida a l’estat espanyol se situa entre el 24% i 26% del PIB, la qual cosa representa uns 260.000 milions d’euros. Aquestes xifres contrasten amb la dels països nòrdics, que tenen uns percentatges d’entre el 10% i el 15% del PIB.

Per tant, l’economia submergida provoca grans pèrdues de recursos fiscals, a més de pèrdues d’equitat i eficiència econòmica. És difícil quantificar-les, però una primera aproximació podria ser, segons el professor Mauleón, aplicar el tipus impositiu mitjà sobre el volum de l’economia submergida -suposant que sempre n’hi haurà un cert volum, que Mauleón quantifica en un 5% del PIB-. El resultat és que es perden 67.000 milions d’euros en recursos fiscals, un 6,5% del PIB. És una xifra molt rellevant. Vol dir que si actualment poguéssim disposar d’aquests recursos pràcticament desapareixeria el dèficit públic i que el deute públic seria molt més baix.

Les comunitats autònomes que estan més clarament per sobre de la mitjana estatal en economia submergida són Extremadura, Andalusia i Castella-la Manxa, i per sota hi ha Navarra, Cantàbria i l’Aragó. Les diferències vénen explicades per la taxa d’atur, que s’ha vist que últimament és un factor molt influent en la creació d’economia submergida, i per l’estructura productiva de cada autonomia. Així, en el sector industrial és on es registra menys economia submergida, i en el de serveis, més.

En conseqüència, algunes estratègies per lluitar contra el frau fiscal consistirien a fer bones inspeccions en el mercat laboral, si com hem dit l’economia submergida té una relació positiva amb l’atur. Així mateix, s’hauria d’afavorir la indústria si en aquest sector és on hi ha menys economia submergida, principalment la indústria d’alta tecnologia, telecomunicacions, biotecnologia i energies renovables.

Pel que fa al paper de l’administració tributària en la lluita contra el frau, els experts en fiscalitat aconsellen que s’ha de canviar la cultura tributària. Tenim una administració tributària que té una relació amb el contribuent molt autoritària, considerant-lo com un delinqüent en potència. S’ha demostrat que una estratègia de la lluita contra el frau que es basi únicament en la detecció i la sanció té uns resultats que no són efectius, en el benentès que això no vol dir que no s’hagin de fer inspeccions.

Molts països ja han canviat l’estratègia anterior de lluita contra el frau per una altra que considera el contribuent com un client potencial. L’administració tributària basada en aquesta nova cultura ofereix al contribuent serveis per ajudar-lo amb el compliment de les obligacions tributàries, simplifica els impostos i els processos tributaris, i una qüestió molt rellevant és que relaciona els ingressos impositius amb els serveis públics, és a dir, el contribuent veu a què es dediquen els recursos dels impostos que paga. Molts estudis conclouen que saber què es fa amb els recursos que es paguen via impostos disminueix el frau fiscal. És una administració tributària que genera confiança, ja que el contribuent percep que el govern i l’administració tributària actuen de manera honesta. Aquesta nova cultura s’ha comprovat que és molt més efectiva que l’antiga basada en la repressió.

Ara que a Catalunya hem començat a construir les bases de l’administració tributària que ha de gestionar tots els impostos que paguem els catalans, s’haurien de tenir en compte aquestes noves estratègies de lluita contra el frau.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT