Publicitat
Publicitat

Una història d'amor per odiar l'amor

Tire mà de la nevera i ensopegue amb un retall de José Bono, del corrent nacionalcatòlic espanyol del PSOE, expresident de la "Región Castilla-La Mancha", que va deixar, quan se'n va anar a Madrid (d'on no hauria d'haver eixit), la fallida tècnica de la caixa d'estalvis regional, la suspensió de pagaments de l'aeroport de Ciudad Real, en el qual es van invertir més de mil milions d'euros, la permissivitat en la construcció arbitrària que va provocar el desastre immobiliari de Seseña... I ací el teniu, donant lliçons d'ètica cristiana i d'esquerres. Ja ho he dit, però insistiré: amb els diners públics, els de tots, impunitat total. En una democràcia com cal aquest individu hauria de dur el vestit, conjunt suèter i pantalons, de ratlles horitzontals, moda que no usen els polítics però que és uniforme obligat per a la resta de ciutadans per menys, molt menys.

Primera part: Anys vuitanta, un dia qualsevol. Recorde que havia publicat un parell de llibres. En aquella època eixia totes les nits, sol o amb amics. Me'n vaig a la sala Casablanca (aleshores hi havia orquestra en directe). A la barra, amb un gintònic a la mà, observe la gentada ballant, rient, alegre. Algú em fa un colpet a l'esquena. Em gire. Tu ets Ferran Torrent? M'explica que és professora a la facultat. Em dóna una lliçó de literatura. Agraït (generalment els que donen lliçons no en fan, de novel·les). En parlem.

Dues o tres hores més tard estem a ma casa. Havent acabat el que se sol fer en aquests casos em confessa que és casada. Relata com és el seu marit, un home tolerant, una relació oberta. Perfecte. "Envelliré amb Pasqual". Meravellós. L'hauries de conèixer. Ni pensar-ho. Potser és molt tolerant, però a mi em fa cosa. Ens veiem de tant en tant. Un dia, de vesprada, quedem a un cafè. Quan entre està acompanyada d'un home. La salude. Em presenta Pasqual. Jo no sabia què fer, on mirar, com seure. Pasqual es produeix amb mi de forma educada. És un home esquifit, baixet, amb aquelles ulleres de vidres rodons d'intel·lectual que no ix del despatx. Em pregunta pel meu treball. Li responc d'esma. És atent i amable. Al cap d'un quart o vint minuts se'n va. Llavors li retrec a ella per què m'ha fet passar una mala estona. Diu que em volia conèixer, que és un marit comprensiu. Mira, que jo li dic, Pasqual no és una persona tolerant, és un home que t'estima, potser tant que està disposat a tot per no perdre't. Podràs estar amb altres, amb mi no. No tinc estómac per fotre'l. Adéu.

Segona part: Dine a casa d'un amic. Abans fem una volta pel poble. Veig la senyora en qüestió, asseguda a la terrassa d'un bar amb un xicot. Ens trobem. Em conta que ha deixat Pasqual i que ara viu amb un exalumne. Observe el pipiolo , jove però amb cara de pardal. Li desitge sort. Me'n vaig bo i pensant en Pasqual. Li ho conte al meu amic. Comentaris solidaris sobre l'ex.

Tercera part: Any 2005 o 2006. A l'andana de l'Estació del Nord espere el tren a Barcelona. De sobte la veig. Més major, més grassa, el temps li ha passat factura. Ella no em veu, jo no la salude. Marca un pas enèrgic, potser autoritari. Darrere d'ella, acompanyant-la, Pasqual amb una gran maleta, arrossegant-la amb penes i treballs. Més vell, més esquifit, la mateixa cara de resignat.

Durant el trajecte no deixe de pensar en ell, la vida que ha tingut, la nostàlgia i l'esperança que haurà patit. Voldria parlar amb Pasqual, preguntar-li pel sentit del seu sacrifici, per què ha malbarat tants anys, si això el compensa. Intente posar-me en la seua pell per comprendre'l, però no puc. Reflexione. És veritat, com deia el clàssic, que el caràcter de l'home és el seu destí.

Em fan gràcia, per bé que de vegades són insuportables, els adults que s'aturaren a l'adolescència. Un d'ells: Eloi, el del "Mataero" (l'escorxador). Té seixanta anys, però el cervell de quinze o setze (com que no en té, no ha necessitat psicòleg). Me'l trobe recolzat en una cantonada; suat, blanc, cara de malalt. Què et passa? Estic fotut. Vinga, et duré a l'ambulatori. En això passa una xiconeta amb minifaldilla. Es passa la llengua pels llavis, amb gest de pallassada, mentre la ressegueix amb la mirada. Jo espere. Ja estic millor, em diu. Se'n va imitant Cantinflas. Quan érem xiquets ens banyàvem a les séquies. Llavors, el malparit d'Eloi amollava séquia avall les deixalles dels animals sacrificats per fotre'ns el concurs de natació.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT