Publicitat
Publicitat

La història que se'n va / Un home enfarinat

La història que se'n va

En la mort de Fabián Estapé he corregut a fullejar les memòries honestes que va escriure, a quatre mans, amb Mònica Terribas. Hi ha un episodi que, per massa anecdòtic, pràcticament no s'anomena. Estapé va ser directiu del Barça a finals dels 50 i principis dels 60, sota la presidència de Miró-Sans. Era el moment decisiu en què el club estava endeutat fins a les celles per haver construït el Camp Nou. Esportivament, coincidia l'apogeu d'Helenio Herrera amb les acaballes de Kubala. Estapé, que feia de comptable, va ser l'encarregat d'un fitxatge històric, el de Luis Suárez. Tanta divisió que es va crear a la graderia entre kubalistes i suaristes i la veritat, explicada per Estapé, revela que va ser el mateix Laszi qui, a la mitja part d'un partit que el Barça va guanyar 5 a 0 al Deportivo, va dir: " Urgentísimo fichar el número 10, el joven ". A la directiva li va faltar temps per complaure l'estrella. L'equip de la Corunya se'n tornava cap a Galícia, en tren, aquell mateix vespre i el Barça es va moure ràpid i amb intel·ligència. La idea per no aixecar la llebre i no pagar el gust i les ganes va ser d'un altre jugador, Gustau Biosca. "Diguem que volem fitxar un extrem esquerre, com l'uruguaià Dagoberto Moll, i mentre negociem els quatre o cinc milions de pessetes afegim-hi el Luisito Suárez com a torna". La jugada de pòquer, que va dur a terme Estapé, va sortir rodona.

El Barça no tenia un duro a la caixa, estava colgat pels deutes, els abonats van pagar cinc anys per avançat i Estapé recordava un gest que, explicat avui, encara emociona. Cinc jugadors -Ramallets, Segarra, Vergés, Gensana i Olivella- van anar a la junta i els van dir: "Els diners que tenim els hem guanyat amb el club, si ara el club té dificultats, els hi deixem". Ara per ara, un gest impensable.

Un home enfarinat

Un ou a la closca d'Iceta, la sabata d'un periodista iraquià contra Bush, un pot de pintura blava per sobre de Nick Clegg, un plat de nata a la cara de Bill Gates o més nata encara al nas de Sarkozy per part del mateix crític de cinema, que va resultar ser un activista belga amb estranyes pulsions pastisseres. Ahir la imatge que va donar la volta al món va ser la de François Hollande, el candidat socialista francès a les presidencials, enmig d'un núvol de farina que el va emblanquinar de cap a peus, ulleres incloses. Ahir vaig preguntar a alguns amics i companys què els semblava l'agressió al líder francès. "Va amb el sou", em deien alguns. "Va amb el càrrec", em deien d'altres. "Qui no vulgui pols que no vagi a l'era" va ser una expressió que vaig sentir més d'un cop, sense que ningú pogués retenir un somriure.

És veritat que cap d'aquestes agressions pretenia fer mal. Molestar i espantar sí. Empastifar també. Reivindicar una causa que, en el millor dels casos, l'endemà ningú no recorda perquè tots ens hem quedat, tan sols, amb la imatge. Els agressors busquen humiliar el poder, ridiculitzar-lo. Avergonyir-lo, fins i tot. Recordar-li que no és intocable i que, com més alt sigui el càrrec, més alta serà la recompensa de sortir a tot arreu. A ningú no li agrada patir la pena de YouTube -més cruel que la del telenotícies- perquè et condemna, pels segles dels segles, que totes les generacions que vinguin et vegin traient-te el rovell del front o la farina de les parpelles. És més, si has rebut l'impacte d'un ou o un plat de nata amb una càmera al davant, passes a tenir la certesa que, quan et moris, en els 90 segons de notícia que et dedicaran, per més coses importants que hagis fet a la vida, apareixerà la imatge de l'empastifament. La tele viu de l'anècdota, cada vegada més.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT