Publicitat
Publicitat

BÈSTIES QUE PARLEN

"Com ho portes?"

Vet aquí que no era tan lluny ni tan difícil, com diu el poeta. Aviat farà tres mesos i potser sí que demà s'aixecarà i tot serà negre, potser sí que aquesta nit li arribarà el sotrac, però francament no té pinta de ser així. És més, des del mateix dia que la vàrem acomiadar, ves quines coses, ja no necessita endolcir el suc de taronja del matí amb alprazolam i han desaparegut els atacs d'angoixa tot just sortir de la feina, les presses i la mala llet de mitja tarda i la son prematura al vespre. Ves que no sigui que qui ara endolceix els seus esmorzars és la xerrameca enlluernadora del seu nen, encantat que la mama el porti a l'escola; que a mig matí, engrescada amb aquest nou projecte personal, aquesta aposta laboral arriscada que li dóna molta feina i molt poc sou, es regali un mos al bar de la cantonada; que a mitja tarda tingui temps per anar a buscar el seu home a la feina i fer-li un petó sense que calgui cap motiu concret; que al vespre s'espolsi la son a la piscina i faci servir l'aigua clorada per parir idees de bomber deliciosament impossibles.

No, no ha estat tan traumàtic, no hi ha hagut cap daltabaix ni ha fet falta cap injecció de liquiditat emocional per part del Banc Central Europeu. Només hi ha una coseta que l'emprenya i l'amoïna, un petit efecte col·lateral que es va repetint cada dia i la té una mica farta. És tota aquesta colla de gent que, de bona fe, la paren pel carrer amb cara de llàstima, tots els que la planyen per la seva nova condició laboral amb aquella frase que li fa tanta ràbia.

És tan sincer el seu condol, tan sentida la seva preocupació, que mira d'esquivar-los per tal de no decebre'ls, no fos cas que notin la veritat, una veritat insegura, precària i rabiosament espaviladora. No fos cas que notin que és feliç.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT