Els homes del salacot
Alguns deuen mostrar-se satisfets per les darreres actuacions del govern espanyol. Individus que, fins fa pocs anys, semblaven gent integrada i respectuosa amb el país i la democràcia. Molts ja ens imaginàvem que la cosa no grinyolava perquè tot formava part d’una gran dissimulació. A l’hora de la veritat, aquests elements tornen a les arrels: això és terra conquerida. El problema és que tots fèiem veure que havíem evolucionat. Ells i nosaltres. Un miratge. Espanya només ha evolucionat en els aspectes, pocs, en què ha pogut ser culturalment colonitzada. En aquest sentit, la integració amb Europa ha estat, al meu entendre, un fet positiu. El balanç català, però, de positiu en té poc. La Transició ha servit per adoptar com a propis, en poc temps, els vicis espanyols que secularment havíem esquivat. Ja se sap que quan dos vasos es comuniquen tendeixen a anivellar-se. I aquest ha estat el nostre fracàs, fruit de la nostra miopia. Perquè els vasos que es comunicaven no tenien el mateix volum. I l’anivellament no ha donat com a resultat la catalanització d’Espanya sinó l’espanyolització de Catalunya. Trist comprovar que allò que no va aconseguir Franco, ho ha assolit la democràcia.
L’alegria de determinats elements té un to elevat. A Madrid manen, i probablement continuaran manant, els seus: els hereus del franquisme en la seva versió “democràcia formal”. Vull dir que, amb la mateixa arquitectura mental del franquisme, utilitzen les eines avui disponibles. Franco feia servir les rudimentàries d’una dictadura hispana. Aquests utilitzen les que estan homologades i tolerades pels nostres veïns -ara formem part d’un club que no ho accepta tot, però que preserva el principi de subsidiarietat i la no intromissió-. Han canviat les eines, l’objectiu segueix sent el mateix. Per això mantinc que l’evolució del franquisme ens hauria portat pràcticament on som, amb menys èpica i gesticulació, esclar -com ha succeït a Xile-. Després de les consecutives actuacions dels governs de Madrid, podem dir que avui el president de la Generalitat encara gaudeix d’una certa independència formal, però el seu marge real de maniobra és l’equivalent a una barreja esbojarrada dels antics president de diputació i governador civil. El franquisme evolucionat l’hauria destituït per haver plantat cara. Ara, mitjançant l’asfíxia financera, Madrid procura que la destitució la dugui a terme el poble de Catalunya que, amb l’ajut de les esquerres, s’ha empassat la bola que la precarietat de les finances públiques és culpa d’en Mas.
En aquest context, trobo especialment desafortunat que els nostres mitjans bategin com “els homes de negre” els funcionaris de Madrid que vigilen com gasta els nostres diners el nostre govern. Perquè el qualificatiu “home de negre” (que ha agafat volada internacional) s’utilitza per descriure les funcions d’algú que, enviat pel país creditor, arriba al país deutor per vigilar com aquest gasta uns diners que no són seus. És el cas de Grècia, Portugal, Irlanda i, pel que fa a la banca, d’Espanya també. Per tant, dol especialment que es propagui aquesta expressió aplicant-la als funcionaris de Madrid que controlen les finances de la Generalitat. Perquè en aquest cas es tracta de fiscalitzar com els catalans gastem uns diners nostres que, abans, han estat recaptats per Madrid com a resultat de pagar impostos a Espanya.
Com que aquests impostos no tornen tots a Catalunya i gairebé un 10% se’ls queda Espanya, la lògica portaria a suposar que hauríem de ser nosaltres els qui enviéssim a Madrid uns funcionaris de la Generalitat (aquests sí, “homes de negre”) per vigilar com gasta el govern espanyol els nostres diners. Demanaria, per tant, més atenció als mitjans de comunicació catalans quan bategin periodísticament un fet. Perquè, en aquest cas, crea sensacions equivocades i es fa el joc a l’enemic. Perquè, en aquest cas, la paraula sí que fa la cosa. I perquè, en aquest cas, el que envia Madrid no són els “homes de negre” sinó els “homes del salacot”. Si us plau, no confonguem el personal.
Si bé tot plegat ja és prou ultratjant, roman encara la qüestió que em neguiteja. Si Madrid pot fer tot això de manera procedimental, seguint les lleis vigents, és perquè durant els darrers trenta-cinc anys hem construït (sí, sí, els catalans també) un entrellat legal espanyol absolutament desastrós per als interessos de Catalunya. Què han fet tots aquests anys tants i tants diputats catalans a Madrid? Tard o d’hora la història es farà aquesta pregunta. De moment, avui mateix, la sensació d’indignació es barreja amb la percepció d’haver estat estafat. Els efectes són anorreadors.
