Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

2.258 hores de ‘La que se avecina’ després

Un bon producte audiovisual hauria d'admetre visionats repetits

Dues mil dues-centes cinquanta-vuit hores de La que se avecina després... seguim veient més hores de La que se avecina. El portal Bluper publica que el canal Factoría de Ficción (FdF) va emetre 2.258 hores de la sèrie ambientada en el fictici Mirador de Montepinar. Però, per molt que la reposin, la sèrie no es gasta. Al contrari: FdF tanca cada mes com a líder de les televisions temàtiques passant 6,2 hores de La que se avecina cada dia, de mitjana. Los Simpson, Plats bruts i Verano azul són alguns dels noms de sèries que venen al cap de seguida que es pensa en el concepte “reposició fins a la nàusea”.

En realitat, em fa feliç que repeteixin les sèries -o les pel·lícules- una vegada i una altra: la intriga està francament sobrevalorada. De la mateixa manera que es pot escoltar el disc Frank’s wild years de Tom Waits centenars de vegades sense que es gasti, també un bon producte audiovisual hauria d’admetre visionats repetits. Si tota la gràcia és descobrir que l’assassí és el majordom, difícilment mirarem els capítols un segon cop. És la diferència entre Lost, que s’esgotava en ella mateixa, i Twin Peaks, que aquests dies els seriòfils repassem amb fruïció per posar-nos al dia abans que no arribin els nous episodis. En cinema, M. Night Shyamalan ha fet alguns dels seus films més interessants quan ha deixat d’intentar sorprendre amb un final pirotècnic que capgiri el sentit de tot el que has vist fins llavors.

Tot això condueix a dues conclusions. Primera, que hauríem de començar a relaxar-nos amb els espòilers. Entenent que les sorpreses formen part del viatge que proposa el creador d’una sèrie, al mateix temps no pot ser aquest el principal reclam. M’interessen molt més els ambients -el gèlid paisatge natural i moral de Fortitude -, els personatges -la complexitat del cardenal Voiello a The young Pope -, la interpretació -sí, tornaré a insistir en el magnífic trio Giamatti-Lewis i Siff, a Billions - o la suma dels tres factors -que torni ja House of cards, sisplau!

La segona conclusió és que, si mirem quins títols aguanten més la repetició, ben aviat veurem que es tracta, majoritàriament, de comèdies. Gènere menystingut sovint per la crítica i gairebé sempre pels premis, resulta que se’ns arrapa prou a l’ànima perquè vulguem que els nostres còmics més estimats ens expliquin, una vegada i una altra, els acudits que ja sabem. Si això no és un retorn a la felicitat primigènia de la infància, paradís perdut de la revisitació infinita, que baixi Maggie Simpson i ho vegi. Per tant, un cop més em declaro montepinarià i proclamo: per 2.258 hores més!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT