¿Una ideologia o un sopar de duro?
Les crítiques que plouen, que diluvien, sobre els líders de Podem són de vegades molt legítimes, i pot molt ben ser -el temps ens ho dirà però alguns detalls ja ho presagien- que l’idealisme d’Iglesias i els seus estigui empeltat d’arribisme, un arribisme que es delata en la seva vocació d’ocupar el poder per la via ràpida del santo subito, saltant-se estadis intermedis que els revelarien menys purs del que molts dels seus entusiastes seguidors els imaginen.
Però el que trobo a faltar, el que de debò enriquiria el debat, és una crítica neta i objectiva dels seus arguments, perquè són els arguments -potenciats per una enigmàtica exposició mediàtica que altres formacions que defensen el mateix no han tingut- els que estan calant en l’electorat; i els arguments poden ser justos i nobles fins i tot quan els que els defensen no ho són.
Cada dia llegeixo més articles que, havent-se esbravat atacant-los personalment, acaben dient com de passada que els seus arguments són al capdavall sopars de duro. Parlem-ne, d’aquests sopars de duro, i parlem-ne si pot ser amb la llista Falciani a les mans. Perquè el mascaró de proa de Podem, la poció màgica que els està encimbellant als sondejos, és despullar argumentadament -amanint-ho, no ho negaré, amb gotes de demagògia- el neoliberalisme: una ideologia que, des de finals dels 80, ha anat convertint-se en el marc teòric dins el qual pensen i fan política la majoria dels arcs parlamentaris occidentals. I el que m’amoïna d’alguns opinadors és que de vegades tens la sensació que si, per un miracle, tots els líders de Podem fossin un mirall de virtuts, no sabrien ben bé què dir.
Jo agrairia a aquests opinadors que deixessin clar si ells s’hi senten còmodes, en aquest marc que pretén delimitar les polítiques assenyades. Si defensen que l’estat es redueixi a la seva mínima expressió. Si subscriuen que el seu únic propòsit legítim és salvaguardar la llibertat comercial i els drets de la propietat privada, i que aquesta salvaguarda és també l’única raó acceptable per regular el comerç internacional. Si estan convençuts que els mecanismes del mercat lliure, tots sols -i gràcies al fet que alliberen el potencial creatiu i emprenedor dels individus-, porten a un benestar general més gran i a una millor distribució de la riquesa.
Perquè jo diria que, en bona part a causa de la crisi, la fe en aquests axiomes -si és que algun cop ha anat gaire més enllà de l’elit dominant i la intel·liguèntsia que l’envolta- ha fet una fallida espectacular, i que és aquesta fallida la que, encara que els líders de Podem no haguessin nascut mai, acabarà portant al poder partits nouvinguts. De fet, l’ideari neoliberal és vist cada cop més com una coartada intel·lectual, com una simple estratègia, per fer més rics els rics i més pobres els pobres. Ara és l’hora, doncs, que els que hi han cregut i hi creuen de bona fe -i voldria pensar que n’hi ha- ens diguin què s’ha fet malament i què caldria reformar perquè funcioni; i que els que hi han deixat de creure en reneguin públicament. No fer-ho deixa orfes de referents prou electors perquè qui ofereix alternatives, per més bolivarianes o populistes que siguin, pugui arribar a la Moncloa.
