Les il·lusions de la guerra
De la guerra actual contra Muammar al- Gaddafi se'n poden fer diversos judicis i gairebé tothom tindrà una part de raó. Que la intervenció té com a objectiu protegir la població líbia dels atacs del seu propi exèrcit té un fonament indiscutible. Si Gaddafi no hagués bombardejat els seus opositors, no hauria donat peu als governs occidentals a destruir les seves forces. Els que censuren aquesta intervenció haurien de tenir present que no es pot criticar l'actuació contra règims repressius en uns casos i alhora exigir la intervenció per raons humanitàries en d'altres.
L'ordre internacional no pot ser a la carta. O s'és pacifista i es toleren els règims més brutals i genocides, o s'accepta un codi internacional de mínims en matèria de drets humans que sols és vàlid si es fa complir mitjançant el Consell de Seguretat de l'ONU. Quan s'opta pel pacifisme il·limitat, desapareixen els dilemes: la violència és condemnable vingui d'on vingui, i aleshores s'accepta anar (o, més sovint, que d'altres vagin) a l'escorxador sense piular. Personalment, trobo aquest fatalisme profundament immoral, però també és cert que el recurs a la violència és sempre deplorable, perquè, en l'endimoniada complexitat de les motivacions, anivella l'agent i el seu objecte en la brutícia dels fets.
D'altra banda, és innegable que les democràcies són molt selectives en les seves intervencions i que sovint ignoren els drets humans per consideracions pragmàtiques, ja que es dóna el cas que els mateixos que ara s'arrengleren contra Gaddafi l'han festejat llargament. Sense anar més lluny, el mateix PSOE, que, des del govern espanyol, s'ha apressat a oferir una minsa cooperació militar a la coalició, ja havia donat als anys 80 una trista imatge de Felipe González abraçat a Gaddafi en una trobada de cossos que va obrir a Espanya les importacions de gas libi. Res a objectar, doncs, als qui afirmen que aquesta guerra, com la de l'Iraq i la de l'Afganistan, té un rerefons energètic, excepte que la indignació no s'adiu gaire amb la que va provocar la reducció de velocitat a l'entrada de Barcelona o l'increment del preu dels carburants, conseqüència de la pèrdua de control sobre els països productors de petroli.
Tot i la distribució de la raó moral a banda i banda del debat sobre la intervenció militar a Líbia, cal tenir en compte motius menys racionals, com ara la tendència a sobrevalorar les pròpies forces i l'incentiu que aquesta tendència suposa per a la violència. En un llibre titulat Confiança excessiva i guerra , Dominic Johnson analitza el paper que en l'evolució de l'espècie humana ha jugat el fenomen que ell anomena "il·lusions positives". Aquestes il·lusions, necessàries per a l'èxit de l'individu i fonamentals per al funcionament de qualsevol grup, suposen una sobrevaloració d'un mateix, una infravaloració correlativa dels rivals i un optimisme desmesurat respecte de les conseqüències d'un desafiament. La història està farcida de proves de l'existència d'aquest autoengany, que en determinats contexts resulta eficaç i que per això ha adquirit valor selectiu al llarg dels mil·lennis. Hi ha cultures on aquest tret és remarcable, i d'altres a les quals el seu dèficit, un excessiu tocar de peus a terra, les predisposa a ser subjugades i eventualment extingides.
El drama català consisteix a ser una cultura infradotada d'aquest tret subjectiu i tenir un rival històric hiperdotat de la tendència a la sobrevaloració i al bluf, una tendència que, com explica Johnson, és perillosa en tant que provoca guerres que una anàlisi objectiva i un càlcul dels costos impediria encetar. En la mesura que s'imposen en la pràctica, les il·lusions positives conviden a l'expansió (res té tant d'èxit com l'èxit), i al contrari, la constatació de l'autoengany pot portar a una resignació que paralitzi la voluntat i reforci les il·lusions positives del contrari, invitant-ne l'agressió. Espanya, a còpia de revesos militars, s'ha tornat un país pacífic en el terreny internacional, sense perdre, però, l'orgull desmesurat que la caracteritza segons Nietzsche. Tanmateix, en relació amb Catalunya, la sobrevaloració acumulada amb les repetides victòries repressives la predisposa a una il·lusió d'impunitat i un menyspreu irracional. A l'altra banda, els catalans pateixen la il·lusió de signe contrari, una desinclinació a defensar-se, un "deixar-ho córrer" individualment adaptatiu però col·lectivament letal.
Les il·lusions positives són essencials per a la normalitat dels individus. La seva absència, associada a baixos nivells d'agressivitat, aboca a la depressió i limita la capacitat d'anàlisi, portant a no considerar totes les opcions, emfasitzar les dades negatives i ignorar les positives. Es caracteritza, en definitiva, per una crònica sensació d'impotència. És el "no ens hem agradat" amb què Jordi Pujol descrigué la impotència per fer prevaler un Estatut de mínims que, tot i així, fou primer ribotat i després tombat amb delectació i sarcasme d'una Espanya la convivència amb la qual aquell Estatut pretenia fer viable.
