El poder i la imatge d’Europa
LA PERCEPCIÓ. Proposo un exercici. Entrem a la web de la Casa Blanca i busquem les fotografies oficials que hi ha penjades. Autèntiques obres d’art sortides de l’objectiu d’un veterà fotògraf anomenat Pete Souza. El president Obama amb els peus damunt la taula del Despatx Oval, en mànigues de camisa, blanca, parlant relaxat, somrient per telèfon. Exhibint complicitat i seguretat; Barack Obama abraçant pel darrere la seva dona, Michelle, davant la sorpresa d’una col·laboradora; una imatge de Bo, la mascota presidencial, mirant per la finestra del Despatx Oval com Obama s’acosta des del jardí; Obama passejant amb Benjamin Netanyahu o reunit informalment amb el seu equip; la imatge de la Situation Room la nit que es deté i s’assassina Ossama bin Laden (la preocupació al rostre de Hillary Clinton, un Obama assegut al racó, a la cadira més baixa, i l’expectació al voltant de la taula)... Ara, si voleu, intentem fer el mateix exercici al servei audiovisual del portal de la Unió Europea. Un llistat interminable de personatges de vestit gris sobre el fons blau de rigor, visites oficials i comptades instantànies amb un mínim aire d’imprevisibilitat (algun comissari consultant el mòbil abans de la reunió o saludant-se amistosament amb un col·lega en començar la trobada). La imatge és percepció. És una història. El poder s’exerceix i s’explica. El carisma es té, però també es cultiva, es prepara i s’exhibeix.
El poder no és mai tan real ni tan decisiu com molts governants volen creure, explica Carles Casajuana a Les lleis del castell. El governant sap que la seva credibilitat depèn del fet que els altres el considerin poderós, i per això part de la tasca de govern és, en bona part, escenificació, és teatral. Aquesta és una de les crisis europees, de percepció. Però n’hi ha més.
L’AMENAÇA. La conseqüència política més immediata de la crisi financera va ser descobrir els límits del poder dels governs, incapaços de controlar la voracitat dels bancs i l’especulació dels mercats. L’evidència que hi ha molts altres poders que s’alimenten de la debilitat política. Els temors a un daltabaix de l’euro “van canviar dràsticament el paisatge del poder a Europa”, assegurava el 2013 el sociòleg Ulrich Beck. “Al poder basat en l’economia no li calen invasions perquè, de totes maneres, té ubiqüitat”, deia Beck. Mentrestant, la política s’ha allunyat de la societat i ha crescut la desconfiança en la democràcia.
¿Europa és conscient del perill que corre quan un pensador com George Steiner ha arribat a la conclusió que “la democràcia ha sigut un experiment, i potser no ha funcionat”? “Mai havíem tingut tan mals governants”, es lamentava ahir aquest humanista en una entrevista a l’ARA. La idea d’Europa de Steiner era la dels grans cafès per on han passat filòsofs, escriptors, artistes i científics. L’Europa dels pensadors i de les ciutats que es poden recórrer, passejant per carrers amb noms carregats d’història, perquè tot és abastable, tot és d’escala humana al Vell Continent. Una Europa que -advertia- s’estava perdent per culpa de l’americanització i la burocràcia. Aquesta imatge d’un continent que cabria entre les columnes i la llum grogosa del cafè Central de Viena encara és real. Existeix. Però ja no és l’única idea d’Europa. La UE és una construcció política, i és tal com els seus governants volen (o han permès) que sigui.
La fotografia del poder -sobretot la del poder polític-és cada cop més borrosa. Més difusa. La corrupció, les promeses incomplertes, la incapacitat de garantir als ciutadans les coses per les quals havien estat escollits -seguretat i benestar- erosiona la credibilitat dels governs. I malmet la imatge d’Europa.
