Publicitat
Publicitat

Míster B.

La importància de ser un bon actor

St eve Bass és l'escenògraf que ha dissenyat els decorats de la cerimònia dels Oscars d'aquesta matinada. Li van donar el teatre Kodak fa tres setmanes i no en va sortir fins ahir, perquè ha anat més " apretat que el paquet d'un torero" (analogia gentilesa d'un col·lega vingut a Los Angeles des d'Espanya a cobrir l'esdeveniment). Total, que encara que Bass està fent l'obra de la seva vida, té les coses molt clares. Ahir me'n va dir una que Mourinho s'hauria d'apuntar: "A tothom li agrada pensar que la seva feina ajuda a fer que l'espectacle arribi a la gent, però sóc prou llest per saber que l'espectador es mira els Oscars per veure les grans estrelles, no els decorats".

La gent del cinema quan parlen sonen llestos, probablement perquè es passen la vida entre guions i les frases dels guions han de contenir una veritat essencial en una dotzena de paraules. El resultat és que les reflexions que fan sobre el cinema són aplicables a la vida en general, tant se val que siguis president del país, mare de família o entrenador del Madrid. Dissabte, Bardem en va dir una altra: "No hi ha cap actor que pugui salvar un mal guió".

És exactament el cas de Mourinho. La frase "La gent que fa el calendari se'n riu a la meva esquena", pronunciada dissabte a Riazor, té un problema, i és que malgrat que està dita amb gran transcendència, fa venir ganes de riure. Em recorda un gag de Pavlosky en què sortia a l'escenari vestit amb túnica blanca de vestal romana i ensopegava amb la vora entre les riallades del públic. I llavors Pavlosky mirava cap a les butaques i preguntava desolat: "Per què riuen? Això ho fa Núria Espert i la gent plora!" Per Mourinho, el futbol és un esport que consta de quatre parts: la primera, la segona, la roda de premsa del dia abans i la roda de premsa de després del partit. A la seva pissarra tàctica hi sortim tots: la defensa, els davanters, els àrbitres, els periodistes, els aficionats, Valdano, tothom. I el dibuix tàctic és molt senzill: l'equip contrari és tot el món, i ell s'hi enfronta en solitari. Totes les fletxes de la pissarra apunten contra ell, com un sant Sebastià lligat a una soca. Quan surt al camp, el seu crit de guerra és: "Deixeu-me sol!" Mourinho, això sí, té una virtut en comú amb els bons directors de cinema: ha aconseguit que la majoria de futbolistes facin la millor interpretació de la seva carrera professional quan l'han tingut d'entrenador.

Esclar que de Guardiola es podria dir el mateix. La diferència és el producte final. L'un està fent que el seu equip jugui el millor futbol del món, guanya títols i, més important encara, surt aplaudit dels camps. L'altre té una maleta de rodes, un mètode per convertir cada partit en un acte sacramental, un futbol de sèrie B i un palmarès impressionant perquè creu que a ell només li paguen per guanyar.

A Espanya, Mourinho només és possible com a entrenador del Madrid. A qualsevol altre equip sense tants diaris i teles a favor li farien la vida impossible si anés pel món amb un entrenador que mes aviat fa riure quan figura que es posa seriós.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT