La importància dels reptes
Dimarts a la nit, el segon documental que va emetre el Sense ficció era Cinc dies per ballar. Sou a temps de recuperar-lo del 3alacarta. Val la pena que ho feu especialment si esteu en contacte amb adolescents, us dediqueu a l’ensenyament o sentiu inquietud davant la certa apatia o desànim dels joves en una societat que no els ho està posant fàcil. Un matrimoni de coreògrafs, ell holandès i ella basca, aterren en un institut de Donostia a petició de la direcció del centre. Durant una setmana interrompran les classes per assumir un repte que sacsegi l’alumnat. De dilluns a divendres l’únic que faran la seixantena d’adolescents és ballar i preparar un espectacle de dansa. Tant li fa si no saben ballar o si no hi tenen interès. Durant aquella setmana no hi haurà alternativa. Wilfried van Poppel i Amaya Lubeigt intentaran connectar amb el grup i assajar una coreografia. No només es tracta de fer un espectacle reeixit, es tracta de proposar als alumnes un repte que els allunyarà de la seva zona de confort. La dansa els obligarà a trencar els seus grups de confiança i a interrelacionar-se amb nous companys, implicarà que hagin de mirar-se als ulls i tocar-se, tractar-se tots d’igual a igual. Els líders deixaran de ser-ho, els tímids optaran per adquirir una parcel·la de protagonisme, els maldestres descobriran que tenen alguna habilitat i els més desmotivats se sentiran estimulats per participar en un projecte nou. Nous rols, noves responsabilitats, nous vincles. Es perdran algunes pors i d’altres descobriran que tenen febleses.
El documental investiga tot aquest procés utilitzant l’experiència de Van Poppel i Lubeigt com a fil conductor. El muntatge del documental és hàbil, perquè construeix l’evolució i posa en contrast les diferents etapes. Mentre l’espectador va veient com treballa el grup i els entrebancs que van sorgint pel camí, el documental planteja una segona trama en què els professors reflexionen sobre la utilitat (o no) d’aquest repte. Uns ho posen en dubte, d’altres hi tenen dipositades grans esperances, i uns quants pensen que l’eficàcia serà fugaç però benvinguda. Però serveix perquè reflexionin sobre el sistema educatiu en una edat complicada i sobre la necessitat d’oferir-los nous estímuls. Es plantegen també si la societat i els estereotips estan paralitzant en excés el seu potencial. El punt feble deCinc dies per ballar rau en la dificultat que tenen per evidenciar en imatges l’evolució dels adolescents a través de la dansa i que han de recórrer en excés a les declaracions dels professors i coreògrafs per transmetre l’eficàcia del projecte. Malgrat tot, Cinc dies per ballar t’atrapa i et fa reflexionar sobre una generació que segurament mereix més atenció de la que li donem.
