Publicitat
Publicitat

La indignació no es cura amb l'edat

Si jo tingués vint anys, em temo que hauria anat a les portes del Parlament. Com que sóc pacífic de mena -poruc, potser?-, m'hauria quedat en una discreta última fila. La prudència, més que traïdor, m'hauria fet espectador. Espectador, esclar, d'una massa juvenil desafiant sense miraments l'ordre establert, un ordre democràtic però injust. Hauria estat, segur, un antisistema voyeur .

Però com que no tinc vint anys, sinó més del doble, no he anat a boicotejar la feina dels parlamentaris i, amb franquesa, m'ha semblat de molt mal gust veure diputats honorables, amb alguns dels quals al llarg dels anys he tingut tracte, insultats i agredits per una canalla que no sap com va costar en aquest país aconseguir les llibertats formals de què ara gaudim, i que sigui per molts anys.

I si tingués seixanta anys, què? Doncs pensaria que per sobre de tot hi ha l'ordre i que l'ordre és la garantia de tota democràcia, que com diuen el tòpic i Churchill, és el menys dolent dels sistemes. Esperaria que als energúmens violents els caigués una bona condemna de presó i que els joves ingenus (i alguns vells incorregibles) que els han fet el joc caiguessin d'una vegada del cavall, com sant Pau.

M'adono, doncs, que la indignació no és una febre juvenil, sinó un destí. O una bèstia mutant. En lloc de curar-se amb l'edat, es transforma: el jove indignat amb el sistema es converteix en el vell indignat amb el jove antisistema. I així anar passant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT