La indignació ambiental
El 1967, el Dr. Ramon Margalef guanyava la primera càtedra d'ecologia de l'Estat. Més de 40 anys després, tenim el coneixement, tenim les capacitats, però som incapaços d'integrar decididament la sostenibilitat com un eix vertebrador del nostre model social i econòmic.
Un exemple entre molts: fa més de 25 anys s'instal·lava a Catalunya un dels primers parcs eòlics de la Península, i naixia una empresa cooperativa pionera mundial. Avui l'empresa ha estat adquirida per una multinacional, el parc està desmantellat i l'energia eòlica avança a empentes i rodolons. Ni des de la política, ni des de l'administració, ni des dels jutjats, ni des de la perspectiva social hem estat a l'altura d'un dels principals reptes del segle XXI. I ho tenim tot: el coneixement, la capacitat tecnològica i la urgència d'un nou model energètic.
Mentre la sostenibilitat i el clima s'erigeixen com a eixos centrals de les polítiques públiques i les estratègies privades en molts altres racons del món, nosaltres ens entestem a tractar la qüestió com si encara fos la dèria de quatre eixelebrats. Per sort, també formen part d'aquesta suposada conxorxa un nombre significatiu de grans corporacions, de petites empreses, de professionals, d'emprenedors i de ciutadans, que treballen amb perseverança i amb èxit però que, sorprenentment, ho han de fer a contracorrent a casa, enfilant les veles als vents del nord.
Per acabar-ho d'adobar, els continguts ambientals de la llei òmnibus, en comptes d'impulsar la desburocratització i l'increment de la responsabilitat ambiental, s'orienten a contravenir la lletra i l'esperit d'antigues directives europees. A Anglaterra i Gal·les, per posar un exemple, en un any fan 100.000 inspeccions, envien 24.000 cartes d'avís i incoen més de 1.000 expedients. Des del 2005, l'informe Hampton sobre la millora de la regulació i l'administració s'aplica a tots els àmbits, incloent-hi l'administració ambiental, que rep un toc d'atenció per millorar-ne els procediments. Mai es posa en qüestió l'opció estratègica per la sostenibilitat ni els requeriments ambientals, sinó l'eficàcia, la proporcionalitat i l'eficàcia de la seva aplicació administrativa. Per tant, provar de millorar una administració burocratitzada, cansada, analògica i sense instruments suficients és imprescindible. Mantenir estratègies antiquades i reduir els requeriments ambientals és absurd.
Qui pagarà la regeneració dels aqüífers, que ja tenen problemes de nitrats, si no es fa avaluació ambiental de les noves grans explotacions ramaderes? Doncs això pot passar si prosperen els articles 439, 440 i 441 de la llei òmnibus. I com aquesta, unes quantes. Anys de tramitació són un calvari que no desitjo a ningú. Ara bé, la gastroenteritis o la metahemoglobinèmia infantils per ingesta d'excés de nitrats i els problemes ecosistèmics derivats de la contaminació, tampoc. Doncs, "nosaltres no som d'eixe món...", en comptes d'abordar els processos, de modernitzar l'administració per assegurar el comportament ambiental responsable i impulsar polítiques sostenibilistes, ens proposem reduir requeriments ambientals.
En definitiva, cap senyal de progrés. Al contrari, regressió. Res sobre economia verda. Un altre cop ens concentrem a donar gust a curt termini als sectors més recalcitrants de la societat catalana, influents, però promotors ad nauseam de la cançoneta inconsistent: "El medi ambient és un fre a l'activitat econòmica". No senyors, no! És el motor del canvi que necessitem! Ens cal millorar-ne la gestió i impulsar-ne la visió estratègica. No només no ho fem, sinó que, per acabar-ho d'adobar, els avenços fets, per bé que insuficients, fruit de llargs processos de debat i concertació, són liquidats amb quinze dies d'exposició pública i temps mínim per al debat parlamentari. Un retrocés ambiental i de qualitat de la nostra molt millorable democràcia. Doncs bé, que se sàpiga que alguns que no estem acampats a la plaça Catalunya també estem indignats. I no només amb el govern, que consti.
