Publicitat
Publicitat

Una infanta de 600.000 euros

Com que és innocent, la infanta Cristina dipositarà demà una fiança de 600.000 euros per ressaltar la seva innocència en el cas Nóos. És el més normal: a vostè l’acusen d’una cosa en la qual no té cap relació i vostè, a banda de proclamar la seva innocència, afluixa 600.000 euros perquè no en quedi cap dubte. Qui no té una quantitat com aquesta disponible per si li cau al damunt una acusació injusta?

La majoria dels ciutadans no ens podem deslliurar ni d’una simple sanció de mal aparcament. Una infanta pot netejar el seus presumptes delictes de corrupció per una quantitat ben concreta: 600.000 euros. És un preu mòdic quan has obtingut beneficis que van presumptament més enllà dels trenta milions. Però tot això és presumpte, insistesc. Que sapiguem, la infanta Cristina no pinta res en la línia successòria dels Borbons i per això es veu obligada a guanyar-se la vida com a directiva d’una entitat bancària barcelonesa. Miracles de la Transició.

Però ves, el sou que percep a l’esmentada entitat deu haver estat suficient per guardar un raconet de 600.000 euros, per si mai s’havia de pagar una fiança. Ens passa a tots, i és el primer senyal de la veritat del president Rajoy quan diu que la crisi “ja és història”. I tant. Qualsevol dia et pot caure una sanció de 600.000 euros i ho has de tenir tot a punt per si es produeix aquesta eventualitat. La gent d’Hisenda, ja se sap, són altament susceptibles. S’alteren al mínim indici d’algun ingrés que els ve de nou. I hi ha jutges que tenen males bromes, especialment amb les infantes.

Però no ens hem de preocupar. Com Lola Flores, la infanta Cristina no ha fet res que sigui punible, com no sigui defraudar el fisc. Qui no ho faria, si pogués? En un estat com l’espanyol, que és el país de les amnisties fiscals (i alguns, com el president Pujol, encara se les salten) no ve d’aquí. Ara ja som al cap del carrer. La infanta és un símptoma més, com el seu pare, d’un sistema avesat a la depredació de diners públics, ni que sigui per línia dinàstica. L’espòs Urdangarín és una anècdota fins i tot graciosa. ¿Com no s’havia d’atrevir a robar del diner públic un plebeu que va anar a caure al centre d’un sistema extremadament corrupte? Si ho feien tots els altres, per què no ell?

Quan la misèria entra per la porta, l’amor salta per la finestra. Se’ns ha volgut vendre una vegada i una altra la relació de la infanta Cristina amb Iñaki Urdangarin com una història exemplar d’amor. Amb una diferència entre els dos cònjuges: una té 600.000 euros per eludir la justícia i l’altre no. Són coses que passen. L’espòs s’ho devia gastar tot en tramussos. Però ella no sabia res de la voracitat del seu home. El pare i sogre, mentrestant, no dóna cap senyal de vida d’uns mesos ençà. Deu haver anat a treballar a una reserva d’elefants africans. I mentrestant què són 600.000 euros per la innocència d’una infanta? Un iot o els ullals d’un elefant són infinitament més barats. I els plebeus que no tinguin pa, que mengin brioixos.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT