13/05/2011

La insensatesa de les elits

4 min

Els tres últims anys han estat un desastre per a la majoria de les economies occidentals. Per primera vegada des dels anys 30, els Estats Units tenen un atur massiu de llarga durada. Mentrestant, la moneda única europea s'esquerda. Com hem arribat a aquest desgavell?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hi ha una explicació que últimament han anat repetint, cada vegada amb més insistència, els membres de l'elit política dels EUA (grans experts, alts funcionaris i savis autoproclamats), segons la qual la culpa és de la massa dels ciutadans. La idea bàsica és que ens hem ficat en aquest embolic perquè els electors volien moltes coses a canvi de res, i que els polítics, amb una voluntat massa fluixa, van accedir a aquesta bogeria.

Em sembla que ha arribat el moment d'aclarir que això de culpabilitzar la massa de ciutadans no només és massa fàcil, sinó que és totalment erroni.

La veritat és que ara mateix patim un desastre creat de dalt cap a baix. Las actuacions que ens han ficat en aquest embolic no responien a demandes de la gent. Amb molt poques excepcions, eren polítiques liderades per petits grups de persones influents: en molts casos, les mateixes persones que ara ens alliçonen sobre la necessitat de ser seriosos. Intentant culpar la gent en general, les elits pretenen estalviar-se la reflexió, molt més necessària, sobre els seus propis errors catastròfics.

Em centraré bàsicament en el que ha succeït als Estats Units, i després hi afegiré algunes paraules sobre el cas europeu.

Últimament els nord-americans rebem lliçons constants sobre la necessitat de reduir el dèficit pressupostari. Aquesta manera d'enfocar el problema representa, per si mateixa, una distorsió de les prioritats, ja que la nostra preocupació immediata hauria de ser la creació de treball. Tot i això, suposem que ens limitem a parlar del dèficit, i preguntem: ¿què se n'ha fet, del superàvit pressupostari que tenia el govern federal dels EUA l'any 2000? La resposta és que han passat tres coses. La primera, hi va haver la retallada d'impostos de l'era Bush, cosa que va comportar un afegit al deute nacional d'uns dos bilions de dòlars. La segona, hi va haver la guerra de l'Iraq i la de l'Afganistan, que hi va afegir 1,1 bilions aproximadament. I la tercera, hi va haver la gran recessió, que ha conduït a una caiguda en picat dels ingressos i a un augment abrupte de la despesa en assegurances d'atur i en altres programes de la xarxa de protecció social. Així doncs ¿qui va ser el responsable d'aquests desastres? No pas l'home del carrer.

El president George W. Bush va retallar els impostos servint la ideologia del seu partit, no com a resposta a la pressió popular; i el gruix de les retallades va beneficiar una petita i opulenta minoria.

De la mateixa manera, Bush va decidir envair l'Iraq perquè ho volien ell i els seus consellers, no perquè els nord-americans clamessin demanant la guerra contra un règim que no tenia res a veure amb l'11-S. De fet, va caldre una campanya publicitària plena d'enganys per obtenir el suport dels nord-americans per a la invasió i, així i tot, els votants dels EUA mai no van estar compromesos amb la invasió d'una manera tan ferma com l'elit d'experts i de polítics.

Per acabar, la gran recessió la va portar un sector financer descontrolat i amb grans prerrogatives adquirides per una desregulació irresponsable. Qui va ser el responsable d'aquesta desregulació? Persones poderoses de Washington, que tenien vincles estrets amb la indústria financera, vet aquí. Aprofito per fer reconeixement especial a Alan Greenspan, que va tenir un paper crucial tant en la desregulació fiscal com en l'aprovació de les retallades d'impostos de Bush, i que ara, esclar, forma part dels que ens aclaparen amb el tema del dèficit.

De manera que la mala gestió de l'elit, i no l'avidesa del ciutadà mitjà, va ser la causa del dèficit dels EUA. Si fa o no fa el mateix val per a la crisi europea.

No cal dir que això no és el que diuen els polítics europeus. Actualment, la versió oficial a Europa és que els governs dels països amb més problemes van ser excessivament obsequiosos amb les masses, i van fer massa promeses als electors, quan no recaptaven prou impostos. I, diguem-ho tot, aquesta versió s'ajusta raonablement al cas de Grècia. Però de cap manera no és el que va passar a Irlanda o a Espanya: dos països que just abans de la crisi tenien un deute baix i gaudien d'un superàvit pressupostari.

La veritat, pel que fa a la crisi europea, és que els governants van crear una moneda única, l'euro, sense haver creat abans les institucions necessàries per controlar les pujades i davallades violentes a l'interior de l'eurozona. L'impuls de crear una moneda única va ser l'exemple definitiu de projecte de dalt cap a baix, una idea de l'elit imposada a un electorat molt reticent.

Quina importància té tot això? ¿Per quina raó ens haurien de preocupar els esforços per desviar la culpa de les males polítiques cap a la gent en general?

Una resposta és que es tracta simplement de tenir els comptes clars. A les persones que van promulgar polítiques nefastes per al pressupost durant els anys de George W. Bush no se'ls hauria de permetre fer-se passar per rescatadors del dèficit. Les persones que van lloar Irlanda com a model no haurien d'impartir lliçons de responsabilitat governamental.

Però la resposta que va més enllà, crec, és que inventant històries sobre l'actual conjuntura per eximir de responsabilitat les persones que ens hi van portar, perdem tota oportunitat d'aprendre alguna cosa d'aquesta crisi. Ens cal posar la culpa allà on pertoca, castigar les elits responsables. Si no ho fem així, faran encara més estralls en els anys futurs.

stats