Publicitat
Publicitat

Els escÀndols sexuals dels dirigents

Els instints més bàsics de l'alta política

Silvio Berlusconi, primer ministre, cavaliere només de nom i actualment imputat per abús de poder i prostitució de menors, representa l'enèsim cas de governant amb un comportament massa humà per als que somien amb una societat instal·lada en un cànon moral rígid.

En temps antics, reis i papes no solien ser gaire discrets a l'hora de gaudir d'amants i favorits, però més o menys s'admetia que aquest aspecte frèvol anava lligat a la naturalesa dels càrrecs. Avui, amb unes classes dominants que pretenen ser impecables i allunyades dels vicis de la vella aristocràcia, més que mai s'esmenta allò que la dona del Cèsar ha de semblar honesta, a banda de ser-ho. En aquest sentit, l'inquiet empresari italià dedicat a ser manaire és un rotund fracàs tant en les maneres com en el fons.

Sexe a la Casa Blanca
El sexe es converteix en una perillosa arma política en societats puritanes i alhora hipòcrites, com la nord-americana, per exemple. Que l'hi diguin a Bill Clinton, recordat per les seves aventures amb la becària Monica Lewinsky. Abans que ell -i que el llegendari John F. Kennedy-, Thomas Jefferson, president entre el 1801 i el 1809, ja es va haver d'enfrontar a l'escàndol quan un diari de Richmond va esbombar el 1802 que s'entenia amb Sally Hemings, la seva esclava negra. En efecte, Jefferson es ficava al llit amb la Sally i hi havia tingut descendència, però va frenar els atacs contra seu insistint que no barrejava vida privada i feina pública i que, per tant, la seva reputació no se n'havia de ressentir. Certament, l'afer no va afectar la seva popularitat i va ser reelegit el 1805, i va mantenir els vincles amb la Sally fins a la mort (1826). Però tot i que Jefferson havia escrit en la Declaració d'Independència que tots els homes eren iguals i que tenien drets inalienables, com el de la llibertat, la situació dels esclaus als Estats Units no va millorar en els seus anys de presidència.

Conseqüències polítiques
En el bressol del puritanisme, la Gran Bretanya, les coses no han estat més planeres ni en temps més contemporanis. El 1963, en plena guerra freda, es va saber que el ministre de Defensa britànic, John Profumo, compartia amant, Christine Keeler, amb un agregat naval de l'ambaixada soviètica a Londres. Profumo la va acabar de vessar en mentir a la Cambra dels Comuns quan va ser interrogat sobre l'assumpte i va ser forçat a dimitir.

Pels mateixos anys, sembla que Jeremy Thorpe, líder del Partit Liberal, tenia una relació amb un model, Norman Scott, en una època en que l'homosexualitat era il·legal al país. Un atemptat contra Scott l'any 1975, del qual va sortir il·lès, va provocar que s'assenyalés Thorpe com a sospitós d'haver volgut eliminar la persona que, en delatar els seus gustos, podia fer perillar la seva carrera política. Tot es va resoldre en un procés contra el polític liberal, que va ser absolt el 1979, poc després que perdés el seu escó en les eleccions generals.

Rumors i sàtires
En països com la República Francesa, on el laïcisme havia progressat prou a les acaballes del segle XIX perquè la separació entre Església i Estat fos evident, els escàndols sexuals van afavorir més les tafaneries que el debat d'altura.

Un bon exemple és Félix Faure, president de la República Francesa que va morir el 16 de febrer del 1899 d'un vessament cerebral mentre era amb una amant. Van córrer diferents versions del fet. Es va dir que el decés va es va produir mentre li practicaven sexe oral, i un altre rumor assegurava que per separar el cadàver del president del cos de la noia van haver de seccionar-li quirúrgicament el penis.

L'any 1917, en el seu corrosiu Manual d'urbanitat per a jovenetes , l'escriptor Pierre Louÿs va al·ludir les mai no confirmades circumstàncies del succés en escriure, adreçant-se a una hipotètica lectora: "Si el senyor president morís de sobte mentre vostè assaboreix la seva llet, pot explicar l'anècdota a tothom: no l'empaitaran. Hi ha precedents".

Precisament, els precedents de caràcter lúbric amb què ell mateix s'ha guarnit sempre, potser influiran perquè a Berlusconi li tallin les ales -i no cap altre membre més sensible- a l'hora que li administrin justícia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT